Gran part de la societat catalana està revoltada. No li
falten raons. El govern de Madrid li aixeca la camisa massa vegades aprofitant
els vents de la crisi. Ministres i consellers s’han picat el bec mútuament i
les tensions van a més. Les genuflexions de la Generalitat a la Moncloa han fet
pujar més els fums del centralisme antiautonòmic. Prendre decisions fermes no
és sinònim d’absolutisme. Les arques del govern català han fet net i els
ingressos no cobreixen despeses de manteniment ni mensualitats del personal
social més vulnerable. Política i desacords econòmics en litigi passen moments
extremadament greus.
La canícula política estiuenca de confrontació continuarà
al setembre amb la manifestació especial de la Diada nacional, 11 de setembre. No es pretén revifar
l’esclat del 10-J de fa dos anys
contra la sentència adversa de l’Estatut, sinó emfatitzar la nova etapa del
pacte fiscal català aprovat al Parlament. Per a un sector molt destacat
serà l’arrencada de la independència d’un poble cansat de donar més del compte
i rebre clatellades a canvi. Dirà prou a l’Espanya que posa pals a
l’expansionisme català. La gran exhibició de catalanitat serà un motiu de
nerviosisme o una simple volada de coloms per als detractors d’una Catalunya
ressorgint. No els nego la seves raons, fins ara, quan només han imperat les
paraules. Ha arribat el moment dels fets, l’hora de les xifres i de les
balances de la igualtat per no donar més del que rebem en temps magres. Les
plantades físiques dels consellers econòmics a Madrid (Catalunya i Andalusia)
són presagi de clara desavinença de les dues Autonomies més poblades d’Espanya.
D’altres han ensenyat les dents amb reserves. En democràcia el consens és la
regla d’or per damunt la majoria absoluta del partit governant.
Catalunya no ha negat mai la
solidaritat,
només s’oposa a l’abús sistemàtic que se’n fa de la seva bona fe històrica. Fa
anys que dura la palestra per fer quadrar raons d’equitat. Si els espanyols
empenyen a sortir-nos no marxarem amb les mans buides. Però ens temem tot el
contrari, no permetran la sortida perquè ens necessiten. És qüestió d’ideologia
política, orgull patriòtic o independència de guardiola? No caldrà cap segregació territorial si
solucionem bé les diferencies de butxaca. Catalunya no ha rebut totes les
transferències. Tenim en comú més d’un botí: el capital de les pensions
catalanes acumulat durant molts anys, entre d’altres. De no ser reconegut així,
el xoc de trens no vindria pel pacte fiscal sinó per l’espoli laboral de
milions de catalans cotitzants. El poble no està disposat a començar de zero
renunciant drets centralitzats. Qui farà els números? La proposta d’un
referèndum vinculant sobre la independència seria pura frivolitat sense
garantir uns ingressos fiscals propis i conèixer les despeses reals catalanes
com a nació. La majoria popular, encara indecisa al respecte, espera dels
polítics catalans i espanyols un joc net i clarivident, si cal fer el pas
definitiu. ¿Seria sensat dividir l’opinió popular amb una majoria
relativa o tímida com ha succeït al Parlament amb esmenes i dilacions?
“Ara ja toca” per sortir del túnel, sobre
una base econòmica de criteris europeus, amb respecte a la història i la
igualtat. Una Catalunya asfixiada per la morositat i restriccions de Madrid no
pot suportar més pressió fiscal. Podem posposar la solució definitiva fins el
2014 sense més retallades?
L’onze de
setembre serà un dia de gran embranzida independentista, carregat de simbologia i
estelades. No passem per alt que el més important són les idees clares, els
objectius i sobretot els recursos estables que han de donar seguretat i futur a
la nació catalana. Només així, serà ferm el lema: no hi ha camí de retorn.
Ramon Mas Sanglas – 3/8/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada