El rescat espanyol, ratonera de l’independentisme?

El govern espanyol tremola per l’onada independentista a Catalunya i Euskadi. Utilitza la por per desdir la societat secessionista. Por a una regressió sobre el creixement nacional sense les dues locomotores industrials del país que creu imprescindibles durant dècades. No s’imagina la fragmentació de la unitat espanyola per saldar un deute exterior comú. Vol totes les autonomies atrapades en la ratonera del rescat europeu. La societat catalana, sotmesa a impostos sobredimensionats per foragitar la crisi global, sap a ciència certa i comprovada, que pot emergir tota sola d’aquest caos creditici com a nació independent. Que la productivitat catalana i basca no depèn del mercat espanyol exclusivament. Tenen fronteres obertes arreu del món (66% dels seus productes són exportats). Queda demostrada l’eficiència de les criticades i mal anomenades “ambaixades catalanes”. D’aquí els maldecaps espanyolistes per la seva desaparició.

No restarem impassibles a les trampes amenaçadores sota lemes de mútua necessitat per vèncer la crisi. La política d’austeritat aplicada de forma equivocada a qui més aporta és una carta d’invitació a marxar. No saben governar mimant qui més necessiten, afavorint la inversió sense morositats. Ignoren o mal apliquen les tècniques de tracte mercantil envers els clients més rendibles. Catalunya ha obert els ulls després de 35 anys d’aparent ceguesa resignada i d’espoli. El 52% de la població està disposada a l’adéu. La legislació europea és prou explícita per no posar obstacles a la llibertat dels pobles que demanen noves fronteres. Tres-cents anys han demostrat que la germanor artificial ha estat un engabiament polític intern de repressió. El rescat econòmic espanyol globalitzat pretén ser una nova presó de la qual ens deslliurarem pels convenis europeus com a socis i membres de la comunitat individualment. Catalunya i la nova Espanya s’haurien de sotmetre a la Cort d’Arbitratge Europea, que repartiria els deures i decidiria la representació davant del Consell, la Comissió i el Parlament Europeu. Al 1978 es va aprovar la Convenció de Viena sobre la Successió d’Estats en Matèria de Tractats, on s’estableix (art. 2.1), el procés a seguir quan hi ha un trencament intern i es creen dos nous estats. A partir d’aquí, tots dos estan obligats a complir els tractats en vigor de l’estat predecessor automàticament. O sigui que Espanya no pot vetar res.

La por a la Diada de l’11 de setembre i a la campanya electoral basca són presagis de la desfeta d’una pretesa unitat ibèrica. Està naixent la segona transició amb la reestructuració territorial de tres estats propis i diferents: Espanya, Catalunya i Euskadi. Ni l’Espanya preautonòmica necessita de Catalunya i del País Basc, ni aquestes dues nacions s’ofegaran fora de l’actual estat espanyol. Separats tots aniran millor, sense picabaralles ni confrontacions, com amics o simples veïns de mercat. Tot dependrà de la llei d’oferta i demanda comercial. El més important és la llibertat democràtica, referendada pel poble amb majoria. Tots som majors d’edat per emancipar-nos i formar la nostra pròpia llar nacional.

Catalunya vol sortir de la crisi amb els seus propis mecanismes: el pacte fiscal just sobre els impostos. Sense intervenció abusiva espanyola Catalunya reduirà més aviat de l’atur. Euskadi ho corrobora (12% només) i així ho entén el contribuent que recolza el desig de separació pacífica. Qui radicalitza el discurs polític, senyora vicepresidenta Soraya? Un poble democràtic no tem res, perquè no imposa mai, consulta i acata les urnes sempre. La humilitat i el saber assumir errors del passat per millorar el present és l’abecedari polític del s. XXI. El contrari és continuar enquistat en èpoques de trist record.

Ramon Mas Sanglas – 27/8/2012