Les tres joies de la vida fins que la crisi ho ha capgirat
tot per l’ambició desmesurada. Ara són tres somnis que tots busquem i sis
milions d’espanyols no troben. És l’aspiració ciutadana del mínim benestar: treballar,
cobrar i cotitzar per a la pensió. Tot el que sobrepassa és un luxe i una injustícia
quan s’ajunten dos o més salaris a costa dels béns públics, escassos i sotmesos
a rescat. La primera obligació del governant -sota pena judicial- hauria de ser
l’administració de la riquesa nacional compartida, en funció de la feina ben
feta i no del simple càrrec. Qui pateix la crisi ignora l’abundància. És una
irracionalitat social inadmissible l’acumulació de remuneracions escandaloses i
dedicacions horàries solapades. El dia té 24 hores per treballar, menjar i
descansar. Si a la jornada estàndard de 8 hores laborals pertoca un salari
complert i digne, ¿com podem adjudicar més d’una nòmina al mateix temps? No
cobrem pels títols honorífics ni la responsabilitat que inclou tota feina per
principi ètic, encara que en nivells diferents. Es paga per la dedicació real i
l’eficiència, segons la categoria laboral i d’acord amb un contracte bilateral.
De cobrar pel grau de responsabilitat únicament, el cirurgià o un conductor que
tenen centenars de vides a les seves mans no tindrien preu.
La llei ens iguala, teòricament. La vida laboral és un
dret annex a la dignitat humana com la del jubilat a la seva pensió cotitzada. Tota
desproporcionalitat esperpèntica entre salari i treball és imperdonable en
moments d’extrema gravetat econòmica. Tenim el referent del SMI (salari mínim
interprofessional) com a barem nacional. Quantes remuneracions del país el
rebassen multiplicant per ics vegades aquesta base? Aquí estava la solució
realista per sortir de la recessió i no la decapitació del benestar sanitari,
educatiu i dels assalariats. La renda per càpita –segons els ingressos
personals- hauria de ser el barem d’aportació per deixar la crisi enrere, sense
caure en la socialització uniforme. Sense descapitalitzar l’empresa s’haurien
de revisar els seus beneficis per reinvertir-los en més ocupació. Les engrunes
de 400 euros recorden el racionament i les cartilles alimentàries de la
postguerra. Quan veurem fluir d’una vegada el crèdit bancari per donar ales a
l’emprenedoria i el ressorgiment?
Aniquilada la classe social mitja només quedarà el
retorn a la societat medieval de les reverències. La mendicitat en les portes
de les esglésies la veiem en els assalts als contenidors de deixalles, les cues
en menjadors socials i en magatzems de beneficència. Mentrestant la noblesa
econòmica amb plurinòmines suculentes giren l’esquena. Els mandataris polítics
fan ulls clucs enmig d’una parafernàlia institucional de càrrecs i milers d’assessories
inútils. Els privilegis de castes subvencionades és el robatori del segle a la
ciutadania devaluada i aparcada. Cada pensió que entra en una llar és la millor
benedicció de taula per a un terç d’espanyols. ¿Veurem també la usurpació
d’aquests drets dineraris, acumulats amb la suor laboral de tantes vides, per
pagar el deute estatal sense tenir-ne la culpa?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada