Prioritats polítiques i ciutadanes discordants

Poques vegades o mai són coincidents. Encara menys entre partits polítics. El més greu: han d’acontentar un sector de votants desconfiats de la seva gestió i del quals esperen el suport en cas d’un referèndum per pressionar Madrid. La guerra d’interessos i prioritats està dintre i fora de casa. El partit del govern català i els seus incondicionals a favor de la hisenda autonòmica tenen l’Estat d’esquena. Necessiten d’un aval popular ferm per reafirmar la votació parlamentària favorable com a contrapès dels detractors centralistes. Doble gran incògnita: ¿quin valor vinculant té un referèndum autonòmic amb majoria absoluta? ¿No tenen res a dir la resta d’espanyols? El consens bidireccional seria la sortida per la porta gran, constitucional. La més improbable, a curt termini. L’alternativa, la porta del darrera, la insubmissió.

Declaracions de primeres autoritats polítiques espanyoles han caldejat el tema. Mª Dolores de Cospedal ha propiciat un relat provocador. “Defensar el nacionalisme” no és prioritari. De quin nacionalisme parla, si cada partit té el seu, legítimament? Rajoy avisa a Mas: “La prioritat és reduir el dèficit, la resta no és important” Quin dèficit, només l’estatal, a costa de més càrregues autonòmiques? Dues afirmacions confuses, gens matisades i contraproduents políticament. El càrrec no dóna barra lliure quan l’exemple no va per davant amb l’austeritat personal, gaudint de vàries nòmines públiques i amb favoritismes familiars. Encara menys ostentant una presidència autonòmica endeutada i receptora de les més solidàries, com Catalunya. Qüestionar un pacte fiscal català, quan el PP conviu amb un concert econòmic basc productiu i creador de llocs de treball, és condemnar el creixement d’una Catalunya generosa envers Espanya. Quan s’esborrarà el xip catalanofòbic enquistat al passat? Cada Autonomia està buscant les sortides econòmiques més sensates. Si el turisme i l’exportació –per exemple- són recursos catalans favorables és una aberració obstaculitzar les vies de transport ràpid (Corredor mediterrani, accessos aeroportuaris). Se’n beneficia també Espanya pels tributs que rep. Demanar el control directe d’aquestes recaptacions no és cap privilegi nacionalista ni pressuposa el separatisme. És agilitzar els mecanismes productius de riquesa on existeix. Mentre no maduri el ple sentit del vocable “autonomia” el centralisme hispànic radial no entendrà que les regions perifèriques puguin créixer sense permís de la capitalitat. El recel espanyolista de manar menys per delegació de poders compartits crea tensions recíproques sense fonament.

Verbalment, la gran prioritat del PP és sortir de la crisi i afrontar el deute amb menys inversions i més retallades sense precedents. Però, continua fent vies d’AVE sense viatgers (Galícia i Extremadura), potencia aeroports buits (Castelló), salva bancs de la ruïna (Bankia), proposa vies fèrries de mercaderies sense futur (Eix Central). Critiquen les “ambaixades catalanes”, simples oficines comercials que promocionen productes locals. Ser pioners en exportació no és gratuït, Sr. De Cospedal. Ben diferents són les subvencions milionàries a entitats patriòtiques i polítiques privades (FAES) a fons perdut o les promocions culturals sota el paraigua de la lingüística espanyola.

Senyors polítics mesetaris: Catalunya amb el pacte fiscal no amaga més sobiranisme ni la independència. Els catalans no fan xantatge. El volen per emergència de supervivència. Per administrar millor el què és seu, sense deixar de ser solidaris de manera equitativa. Per no tenir que pidolar trenta anys més i rebre per resposta una morositat centralista immerescuda permanent. En democràcia les prioritats són del poble, els votants. Les urnes poden parlar en referèndum quan les circumstàncies ho requereixen, no solament cada quatre anys. Segurament ha arribat el moment de sentenciar democràticament el pacte fiscal dels catalans per la discòrdia entre governants.

Ramon Mas Sanglas – 11/8/2012