Aprofitant la distensió estiuenca apareixen
declaracions de barons polítics de tots colors. El portaveu convergent, com no
pot ser d’altra manera, treu pit davant la negativa centralista a favor del
pacte fiscal:” Catalunya no estarà quieta davant un cop de porta al pacte
fiscal”. Senyor Turull, Madrid ha deixat clar que el benestar i progrés
comença per l’Estat, no les Comunitats, i a costa de totes. Per tant la
resignació, l’autodeterminació o independència són tres alternatives molt
diferents al ulls de cada ciutadà i polític. Espanya només entén la primera.
Així ho ratifica el seu homòleg conservador dell Congrés, Alfonso Alonso: “S’ha
d’ajustar el model autonòmic per torna-li la racionalitat”. Si la seva
racionalitat fora respectar les regions històriques i agrupar totes les
restants, benvinguda sensatesa. No és així. Agafen la cisalla grossa: “El
problema és que les comunitats han volgut ser petits estats”. L’enyorança
centralista d’antuvi sempre sura. Davant l’artilleria pesant d’un pacte fiscal
català ja hem vist les primeres reaccions. Una incongruència total, quan un PP
basc conviu amb un sistema semblant i fructífer governant amb els socialistes.
Sabem que els funciona de mil meravelles amb una quota d’atur al 50% de l’espanyola.
Per què no és exportable a les Autonomies que ho sol·licitin? Si el model és
insolidari en època de crisi, ¿per què el mateix PP no revisa el concert basc i
navarrès que consenten? La clau de la Constitució ja sabem que funciona
quan PSOE i PP els interessa. A què
esperen obrir novament el meló i actualitzar tot el que calgui en benefici de
l’economia?
Catalunya és avantguardista en exportació estatal.
Suposo que tindrà unes tàctiques de mercat que s’ha guanyat gràcies a les tan
criticades “ambaixades catalanes”. Si tal inversió pressupostada anualment dóna
fruits –i tributa la part corresponent a Madrid-, no hi ha motius per eliminar uns mecanismes positius
de productivitat. Ans el contrari, cal estimular-los. Les represàlies
econòmiques contra Catalunya van en perjudici general del país, essent una de
les Comunitats més solidàries. Titllar de “disbarat” o atemptat contra
la unitat nacional la proposta catalana del pacte fiscal és una provocació a
tot un poble treballador i generós històricament.
El capellà no se’n recorda de quan era escolà. Les
diatribes de poca col·laboració que el govern central engega contra el PSOE,
¿no els fa repensar en la seva etapa a l’oposició basada en el desgast
governamental sense cap aportació? Abans de criticar, obrin les vies del
diàleg. Les enquestes ja estan castigant severament els abusos d’una majoria
absoluta conservadora. La reticència social s’enfortirà la tardor quan la
destral dels impostos i més retallades castigui noves llars espanyoles. L’ofec
autonòmic portarà més misèria i obligarà forçar portes d’emergència en contra
de voluntats populars pacífiques. Aquest estiu hem patit les conseqüències de
molts incendis sorgits de petites guspires naturals o intencionades. El foc polític
no afecta als boscos sinó les persones. La guspira és la desesperació per manca
de feina i pa, quan d’altres intocables neden en l’abundància per negligència
administrativa, poc coratge o la governança desencertada i no compartida.
Ramon Mas Sanglas – 8/9/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada