Pacte fiscal, demagògia política nacional?

Polítics i ciutadans volen el mateix pacte fiscal? Què en sabem uns i altres sense xifres reals? Fins ara és una batalla d’interessos partidistes en seu parlamentària (autodeterminació, sobirania, independència, federalisme, unitat estatal) lluny de l’únic objectiu del poble: millorar el benestar social i no pagar més impostos que els altres. Els catalans no juguen la ruleta de Madrid o de Catalunya fent apostes al millor postor. Tanta xerrameca sobre una hisenda pròpia fins ara és foc d’encenalls. El ciutadà vol una barbacoa amb caliu i brasa. El fum ni cou ni atipa. La diada de l’11 setembre preveu un clam unànime de pobles. Es trobaran per dir que no som moneda de canvi ni objectes de mercaderia. Prou de dards bel·ligerants entre CiU i PPC per repartir-se  el control del Parlament. Els retrets dels populars als convergents de ser  ”agitadors socials” i de portar una “agenda sobiranista” és la millor invitació a la divisió del país. Exigir el tancament dels centres de promoció comercial (les mal anomenades “ambaixades catalanes”) és un símptoma clar d’aniquilació del progrés econòmic, lingüístic i cultural de Catalunya. Prou dialèctica enverinada de submissió a un  patriotisme centralista esclafidor de sentiments i drets autonòmics legítims.

Discuteixen un pacte o conveni econòmic bilateral de com i qui ha de gestionar els tributs dels catalans.  Parlen dels béns aliens –com si fossin seus- sense consultar els amos. Els impostos són inherents al contribuent i negociables amb el seu consentiment. Del contrari se’n diu usurpació. Han rebut la confiança de les urnes amb limitacions ben explícites de negociació, no d’expropiació o apropiació indeguda. En temes de butxaca no es juga. El dia que tinguem sobre la taula el doble pressupost realista de Catalunya –sistema actual compartit amb Madrid i l’alternativa amb hisenda pròpia- podrem comparar i votar el model de recaptació més idoni. Fins ara només plana la xifra vaporosa de 16.000 milions anuals d’espoli (8% del PIB). Com repercutiria en cada català la gestió directa dels seus impostos després de pagar serveis comuns estatals? Vet aquí els deures d’emergència de les consellaries de la Generalitat. Sense els números clars – inclosa la quota justa de solidaritat, exclosa en el règim foral basc- no demaneu un referèndum popular a les palpentes. La transparència numèrica és l’única arma contra un NO de Madrid. Totes les normes, sense excepció, són canviables en el temps i per necessitat. Les persones no podem ser víctimes de les lleis. És la sobirania de la persona i dels pobles que les imposen.

Ha començat el ball de dates i pressions per camuflar reivindicacions. Madrid no vol revisar el sistema vigent de finançament autonòmic fins el 2015. Catalunya pensa estrenar pacte fiscal a finals de legislatura. Vol obrir pàgina nova de la història per sortir de la crisi per propi peu, no amb més crosses de lloguer. Traslladem el Parlament al carrer amb veu i vot definitius. És el mecanisme individual més compromès per estalviar-nos el contrasentit d’unes eleccions anticipades carregoses. Europa esperona un canvi ràpid i profund. La paciència sola sense coratge autonòmic no ens traurà de la negligència administrativa del passat. Només amb la clau dels propis recursos regeneradors i el suport popular suficient afrontarem la dura reforma fiscal que li convé Catalunya amb o sense Espanya.

Ramon Mas Sanglas – 20/8/2012