Polítics i
ciutadans volen el mateix pacte fiscal? Què en sabem uns i altres sense xifres
reals? Fins ara és una batalla d’interessos partidistes en seu parlamentària
(autodeterminació, sobirania, independència, federalisme, unitat estatal) lluny
de l’únic objectiu del poble: millorar el benestar social i no pagar més impostos
que els altres. Els catalans no juguen la ruleta de Madrid o de Catalunya fent
apostes al millor postor. Tanta xerrameca sobre una hisenda pròpia fins ara és
foc d’encenalls. El ciutadà vol una barbacoa amb caliu i brasa. El fum ni cou
ni atipa. La diada de l’11 setembre preveu un clam unànime de pobles. Es
trobaran per dir que no som moneda de canvi ni objectes de mercaderia. Prou de
dards bel·ligerants entre CiU i PPC per repartir-se el control del Parlament. Els retrets dels
populars als convergents de ser ”agitadors
socials” i de portar una “agenda sobiranista” és la millor invitació
a la divisió del país. Exigir el tancament dels centres de promoció comercial
(les mal anomenades “ambaixades catalanes”) és un símptoma clar
d’aniquilació del progrés econòmic, lingüístic i cultural de Catalunya. Prou
dialèctica enverinada de submissió a un
patriotisme centralista esclafidor de sentiments i drets autonòmics
legítims.
Discuteixen un
pacte o conveni econòmic bilateral de com i qui ha de gestionar
els tributs dels catalans. Parlen dels
béns aliens –com si fossin seus- sense consultar els amos. Els impostos són inherents
al contribuent i negociables amb el seu consentiment. Del contrari se’n diu usurpació.
Han rebut la confiança de les urnes amb limitacions ben explícites de
negociació, no d’expropiació o apropiació indeguda. En temes de butxaca no es
juga. El dia que tinguem sobre la taula el doble pressupost realista de
Catalunya –sistema actual compartit amb Madrid i l’alternativa amb hisenda
pròpia- podrem comparar i votar el model de recaptació més idoni. Fins ara només
plana la xifra vaporosa de 16.000 milions anuals d’espoli (8% del PIB). Com repercutiria
en cada català la gestió directa dels seus impostos després de pagar serveis
comuns estatals? Vet aquí els deures d’emergència de les consellaries de la Generalitat.
Sense els números clars – inclosa la quota justa de solidaritat, exclosa en el
règim foral basc- no demaneu un referèndum popular a les palpentes.
La transparència numèrica és l’única arma contra un NO de Madrid. Totes les
normes, sense excepció, són canviables en el temps i per necessitat. Les
persones no podem ser víctimes de les lleis. És la sobirania de la persona i dels
pobles que les imposen.
Ha començat el ball
de dates i pressions per camuflar reivindicacions. Madrid no vol revisar el
sistema vigent de finançament autonòmic fins el 2015. Catalunya pensa estrenar
pacte fiscal a finals de legislatura. Vol obrir pàgina nova de la història per
sortir de la crisi per propi peu, no amb més crosses de lloguer. Traslladem
el Parlament al carrer amb veu i vot definitius. És el mecanisme individual
més compromès per estalviar-nos el contrasentit d’unes eleccions anticipades
carregoses. Europa esperona un canvi ràpid i profund. La paciència sola sense
coratge autonòmic no ens traurà de la negligència administrativa del passat. Només
amb la clau dels propis recursos regeneradors i el suport popular suficient
afrontarem la dura reforma fiscal que li convé Catalunya amb o sense Espanya.
Ramon Mas Sanglas –
20/8/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada