La consulta desconcerta Espanya

La pregunta i data ha provocat el xoc de trens entre Catalunya i Espanya, sense ferits, perquè anava buit. A partir del 9 novembre podria ser castastròfic. La tossuderia de Rajoy podrà més que les veus democràtiques europees?

És el fantasma polític i malson estatal. La premsa nacional vol frenar el referèndum i garantir l’opinió espanyola que no es farà. Des dels àmbits mediàtics estrangers la negació és una absurditat democràtica impròpia del món actual. L’immobilisme hispànic secular no s’imagina una Espanya sense Catalunya. Per què serà? La relació malavinguda d’un matrimoni de conveniència, ¿per què s’obstina a no trobar una solució pactada? Una oferta o tercera via és el millor que pot passar abans del 9 de novembre? Mirem el mapa del catalanisme dividit i la por d’una societat espanyola temorosa d’una orfandat econòmica. Si Catalunya és el motor peninsular i diuen des de Madrid que depèn i viu dels préstecs estatals, ¿on van a parar els beneficis productius d’aquesta maquinària autonòmica tan potent? Final de la contradicció.

El pitjor maldecap dels partidisme català advers a la consulta és el fet d’haver ensopegat amb una pregunta universal, intel·ligent i transparent on hi caben tots sense excepció. Qui no vagi a les urnes serà per autoexclusió i passotisme conscient. El PPC i Ciutadans tenen la porta oberta al NO més rotund a qualsevol canvi. El PSC té la catifa preparada per exigir un Estat federal o confederal. Els més crítics han començat a caminar-hi. Quin dia ens presentaran el seu Manual per reformar la Constitució i l’esbós d’una Espanya federada real? Als cinc partits signants de la data i pregunta els queda la feina de carregar-se de raons per deslliurar-se de les paradoxes més antidemocràtiques centralistes. Podran sabotejar alguns camins constitucionals, mai unes eleccions plebiscitàries, últim recurs vinculant i legítim.

De Cospedal, no capgiri la història politico-econòmica en la relació Catalunya-Espanya. Qui ha posat els catalans vora el precipici no són els seus líders polítics sinó les institucions estatals anquilosades i la degeneració del país amb la desfeta de l’Estatut 2005. La respiració assistida i a comptagotes d’un poble ha dit prou. Quan un malalt agònic busca la supervivència no se’l pot denegar la consulta al metge i els auxilis que reclama. La ciutadania no busca confrontació. Està oberta a tota alternativa menys viure l’estancament sotmès. Les lleis democràtiques són flexibles arreu del món. L’obstrucció política d’un absolutisme partidista –el “no-no” de Rajoy- mai rebrà el vistiplau internacional. El “sí o sí” del president Mas dintre la legalitat respon a la voluntat d’un poble que vol ser consultat (84%). El catastrofisme apocalíptic dels detractors és un fantasma del segle passat per amagar la realitat. No condemneu la secessió per amagar el fracàs de l’Estat sense Catalunya. Qui patirà la fallida? Espanya va entrar Europa amb Catalunya que aporta un 25% del dèficit estatal. Qui tindria el problema per seguir essent membre europeu competitiu seria el titular. Totes les veus europees diuen al govern espanyol que negociï abans de rebentar el globus. La dreta europea amb més tradició democràtica -el Regne Unit amb Escòcia- invita enterrar el llenguatge de les amenaces espanyoles de trist record i permeti el referèndum de Catalunya, amb la pregunta aprovada o rectificada de comú acord, si fora el cas.

Ramon Mas Sanglas – 17/12/2013