Manual d’Independència

Per què les suposades veus democràtiques tenen repics tan diferents? Són veus polítiques, mitges veritats o falsedats del tot? Comparem l'informe Margallo i el discurs del president Mas (Cap d'Any). 

El ministre espanyol d’Afers Exteriors s’ha convertit en missatger de les aspiracions catalanes encetant la campanya del NO, “d’una consulta que mai es farà” (Rajoy). El seu manual antisobiranista enviat a ambaixades i consolats exhibeix la marca Espanya en estat pur. El món sencer coneixerà millor què no és Catalunya, com la tracta la nació a la que encara pertany i els motius pels que vol segregar-se. Ha comès un error temerari nacional. La sospita del seu baix nivell democràtic s’ha ventilat més, arreu del món. Presenta un document sobre hipòtesis de desafiament sobiranista sense permetre conèixer la voluntat del poble. Crida la “convivència per viure millor tots junts” i evitar el “desconcert i consternació” entre el bon nacionalisme espanyol i la perversitat del catalanisme. El seu drama d’impotència, senyor ministre, és polític i econòmic, exclusivament. No utilitzi la llibertat de les persones com a arma. No barregi interessos patriòtics del centralisme hispànic amb la identitat d’un territori hospitalari i productiu adduint falsedats històriques, fiscals i jurídiques. Catalunya no hi perdria amb la secessió. Sí, Espanya, sense la fidel contribució catalana anual (8% del PIB), un topall abusiu. Amb arguments erronis la comunitat internacional només li queda el silenci compassiu o fer-li respectar els drets internacionals d’autodeterminació dels pobles.

Quina manera tan maldestre i desagraïda de guanyar-se la simpatia d’uns contribuents històricament generosos. El terme negociació no consta en el diccionari d’un govern conservador? Esmenta la carta oberta de Rajoy a Mas. Del cop de porta de la Moncloa al president, no se’n recorda? D’aquí van néixer les eleccions i el programa sobiranista recolzat  amb múltiples clams populars. Els problemes relacionals entre catalans i espanyols troben  solució preguntant què volen, sense negatives frontals de conveniència. Ministre, comparar el seu memoràndum amb l’informe de David Cameron és insultar la democràcia britànica favorable al referèndum escocès. Un argumentari inspirat en la por i menyspreu d’un país treballador, pacífic i perseverant és el revers del discurs de Cap d’Any del president Mas, tot un manual de democràcia oberta. Demana Espanya ser amics “deixant votar, que escolti la veu del poble i no aixequi murs”. ¿On està la bel·ligerància que justifiqui una moguda unionista internacional en contra, si estan segurs dels fracàs independentista? Simple mesura preventiva a costa de la democràcia? Sense  consulta no existiran guanyadors ni perdedors secessionistes. Només la negació de llibertats lícites que Catalunya no hi renuncia.

Ser independents no és una aventura ni va contra ningú, quan és una opció majoritària amb vocació solidària, raonable i constructiva, té capacitat d’autogovern i no vol dependre d’un colonialisme anacrònic per defugir de la postergació financera. Ningú neix per ser dependent eternament de l’altre. La dependència és una fase reversible de la vida i no un estat biològic imposat per sempre. Això és malviure, no conviure. La divisió i els murs els l’aixeca qui no accepta la màxima expressió de la democràcia sortida de les urnes o qui les segella, prèviament, per no sentir mai la seva veu.

Ramon Mas Sanglas – 31/12/2013