Govern de coalició i Estat sobirà

Massa sovint veiem l'enemic de fora i no albirem els perills propers de casa nostra. Em refereixo a la divisió política del partidisme català i la poca empenta en decisions sobiranes proposant un govern de coalició. 

Acabem i encetem any amb incerteses i diatribes entre Rajoy i Mas sobre la consulta catalana. Ni terceres vies ni entrevistes a la vista. El foc creuat allunya posicions d’entesa i vaticina un any combatiu contra Catalunya segons veus oficials de Moncloa. El darrer atac: el manual espanyol del ministeri d’Afers Exteriors (de 210 folis) contra el sobiranisme català dirigit a tots els consolats i ambaixades del món.  ¿Com s’impedirà votar físicament? Podran impugnar idees, prohibir la legalitat vinculant dels resultats, però no, l’expressió presencial de la ciutadania. El govern central s’ha pres l’obligació de fer costat als espanyols per evitar la davallada econòmica d’Espanya amb la segregació de Catalunya. La seva campanya del NO evidencia que temen i creuen en un referèndum democràtic malgrat la seva obstinada inconstitucionalitat. De no fer-se amb seguretat, passarien olímpicament. Les incursions espanyoles antisobiranistes tindran efectes més contraproduents que positius envers els indecisos?

El tema visceral i més preocupant de l’independentisme el tenim dins de casa: l’estament governamental fragmentat i l’encasellament polític. La divisió ideològica que defineix el territori de cada partit fa témer la demolició d’un projecte més ciutadà que polític. Malauradament, el poble no pot fer lleis. La deriva de suport legislatiu que ha patit el Parlament el darrer any presagia una manca d’unitat i la trencadissa d’un front comú durant el 2014. Els cinc partits signants de la data i pregunta no estan lligats a cap renúncia a favor de la segregació. Simplement recolzen i demanen una resposta del poble. El compromís formal del partidisme català naixerà el dia 9 de novembre, si la majoria democràtica opta per la secessió. Com es mullarà cada partit o donarà l’esquena a la veu popular? Ja veiem seriosos dubtes d’Unió Democràtica per evitar enfrontaments amb la patronal i els poders fàctics espanyols i europeus. ICV-EUA, ¿s’alinearà amb els seus germans d’IU declarada contrària a la independència? Una segona mala jugada paral·lela al PSC-PSOE no estranyaria, quan els gens del catalanisme no són hereditaris. Només amb CD, ERC i CUP Catalunya tindria poc recorregut de futur nacional.

Tenim signes clars d’aquesta trajectòria poc unitària. La partitocràcia catalana no té vocació sobiranista global. La connivència amb partits d’arrel centralista fa que comparteixin dues consanguinitats. Els delata dos fets significatius recents: els recels per compartir un govern català fort de concentració i la negativa a formar una candidatura unificada en les eleccions europees. No solament ERC hauria de formar part del govern sinó les restants forces polítiques que han consensuat la consulta. Generositat per part de CiU i compromís sincer envers Catalunya de les altres coalicions fins les últimes conseqüències. Els equilibris de proximitat i distanciament calculat no responen a fidelitats electorals sinó al poder parcel·lari privat i sagrat. L’emmascarament polític té els mesos comptats fins que les eleccions plebiscitàries s’imposin per legalitzar el procés definitivament. Quants dels cinc partits avalaran una candidatura independentista única i convincent per als votants? La força de la unió no depèn exclusivament de les urnes sinó de la unitat del lideratge, en primera instància. Els governants espanyols són conscients de l’atomització del govern autonòmic i la seva fragilitat. És una arma més perillosa que tota l’adversitat jurídica escrita sobre un nou Estat català. En canvi, un govern previ de concentració seria tot un imperi d’autodeterminació contra les insídies més bel·licoses i un exemple de nació per fer obrir les portes d’Europa de bat a bat.

Ramon Mas Sanglas – 30/12/2013