Sobirania i generositat

El missatge nadalenc del rei ha anat de dret al catalanisme dissident proposant una reforma constitucional. Fem-ho bé, Majestat, i del tot. Cadascú al seu lloc i per voluntat democràtica.

Sobirà ho és el rei, la nació espanyola i aspira ser-ho Catalunya in extremis. Tres homònims amb significació semblant i diferent. ¿Què implica la “generositat” que demana el monarca al poble espanyol? Els súbdits han de ser generosos envers ell, els polítics recíprocament i els ciutadans entre sí per conviure pacíficament. Proposa reformar el sistema constitucional que grinyola i sotragueja per envelliment, ¿o per la moguda independentista del poble català? Cap dubte, Catalunya s’ha fet sentir fins la Zarzuela. Però, la intencionalitat del discurs és clarament unidireccional: sobra tot desafiament sobiranista de secessió. Com no podia ser d’altra manera, el missatge  tufeja a indignació contra separatismes. Si hem de participar-hi tots, Majestat, tothom té quelcom a dir. Conseqüentment, s’espera la invitació formal a ser preguntats legalment com en tot país democràtic de veritat.

Si anem al fons de la qüestió el pastís s’ha de repartir bé, començant per la mateixa monarquia. El seu oferiment generós no ha de posar entrebancs al poble perquè contesti si vol una Espanya republicana o monàrquica i adaptar la Constitució al nou estatus nacional. Ara tenim una reialesa per imposició, no per votació democràtica. En cas de continuisme, la generositat de Joan Carles no exigeix l’abdicació en el Príncep? Les paraules majestuoses també han de ser traduïdes a la realitat temporal i aplicades quan és l´hora. Si guanyés l’opció republicana, caldria fer el traspàs sense escarafalls. El joc de la democràcia –quan s’hi creu i es practica- és la personificació del poder en el sistema que més convé en cada moment històric. El seguidisme per inèrcia i herència pot ser el pitjor dels mecanismes quan l’eficiència és escassa o l’exemplaritat poc imitable.

Respecte la generositat política, el rei fa esment del problema Espanya-Catalunya, -sense anomenar l’autonomia- i de la modernització del partidisme espanyol. El redactor del missatge és conscient que aquí pica pedra granítica. Sap que aquesta cuirassa és impermeable començant per una llei electoral intocable, contraposada a tot model de llistes obertes. Sap que el bipartidisme instal·lat és la garantia d’unitat patriòtica contra els nacionalismes perifèrics. Que una majoria absoluta conservadora és garant i blindatge del poder reial. Quin sentit té repicar campanes de renovació en un missatge clàssic i rutinari en la nit de Nadal? La sinceritat i la transparència amb fets ha de prevaler a l’exuberància verbal.

El rei dedica un record a les víctimes de la crisi invitant als agents socials a superar diferències. Reconeix que sense un compromís ètic, una recuperació del treball i la lluita de les institucions contra la corrupció, el diàleg serà de sords. Qui, quan i com s’ha de posar fil a l’agulla? La vella cançó d’un règim autonòmic obsolet i car fa temps que espera nova partitura.

El procés sobiranista de Catalunya està encarrilat amb pregunta i data. Les forces vives del govern estatal tenen el recorregut d’un any per brindar alternatives sensates, no per aturar el projecte, i  confrontar-les democràticament amb la ciutadania catalana –legítimament- en les urnes. Això és diàleg encarnat, generositat, transparència i llibertat. Quatre bondats que Catalunya està demanant trucant portes tancades arreu del país. El catalanisme està obert a la coherència digna, a la pluralitat política i a la negociació econòmica equilibrada. La segregació serà votada com a últim recurs, quan l’asfíxia del centralisme faci inviables altres camins d’entesa. La independència serà per obligació, no caprici. Un país modèlic en acolliment, integració, treball i solidaritat, ha d’estar molt maltractat perquè digui “prou” i “adéu”, després d’anys i segles de perseverança i esforç. Els sentiments patriòtics sempre queden supeditats a la raó en moments decisius. Per això serà difícil trencar un poble convençut malgrat les forces polítiques de la desunió.

Ramon Mas Sanglas – 26/12/2013