Independència per coherència

Molts catalans tenim clar que hem de marxar. Hem rebut massa favors d'Espanya i no podem consentir ens mantingin més temps. La vicepresidenta Soraya ens ho diu a la cara. Reaccionem. 

“L’Estat seguirà rescatant Catalunya per poder mantenir els seus negocis, farmàcies o el que sigui, malgrat el malbaratament d’Artur Mas i el seu repte secessionista”, diu Soraya Sáez de Santamaria. Stop, prou generositat. Tenim arguments convincents per marxar sense més dilacions. Espanyols, com heu tingut tanta paciència? Gràcies, vicepresidenta, pels ajuts paternals, patriòtics i les inversions immerescudes. Queda ben palès que els catalans som un llast imperdonable en detriment dels espanyols que ens mantenen. Estem obligats a un èxode per no perjudicar més l’economia estatal. Catalunya ja no és el motor del país, només un destorb. La ciutadania i el món polític n’han pres bona nota i han acordat fer una consulta democràtica per iniciar el rumb d’un nou Estat, si la majoria opta per emancipar-se. Creiem haver assolit la maduresa per renunciar la tutela misericordiosa del proteccionisme nacional i formar una nova família, amb vincles de bona entesa, sense rancúnies. La coherència exigeix fer aquest pas decisiu per justícia i no abusar més de la magnanimitat d’un mecenatge. Catalunya no vol seguir vivint més de l’almoina perjudicant altres autonomies. No patiu pels deutes que hem generat, retornarem fins l’últim euro amb interessos. Quan tinguem la sobirania, la caixa i clau de les nostres finances, començarem per fer net dels comptes pendents mutus, amb el diàleg característic que ha presidit la relació de convivència sota el mateix sostre durant tants anys. Gràcies, novament, per donar la cara als mercats europeus i fer de mitjancers amb els bancs als que no tenim accés pel dèficit autonòmic i manca de fiabilitat.

Demanem una humil gratitud per l’alleujament de les càrregues financeres que suposarà l’exili d’un poble català pidolaire. Ens sentiríem més complaguts si Espanya participés joiosament d’aquesta majoria d’edat d’un fill responsable i valent al prendre tal determinació. El major orgull d’un pare és poder ajudar, però, l’alegria és insuperable quan esdevé autònom i es marca el repte de viure independent amb recursos propis.

La decisió no ha estat fàcil. Cada partit s’ho ha pres de forma diferent i no tots. Uns s’han resistit a deixar la casa pairal. Temem quedar-se sols i desemparats. Altres, indecisos,  ploren per no perdre el germà gran i no es fan la idea d’obrir-se camí amb nous companys de viatge. Només els agosarats –la majoria- s’han proposat la ruta de l’emprenedoria, tot demanant comprensió sense traves per trobar forces contra la feblesa i viure amb dignitat. Seguirem essent veïns. Si un dia ens falta oli o sal, només caldrà trucar la porta i amb bon humor com sempre. Els favors no es cobren.

Un últim prec, senyora Soraya. Deixeu-nos fer la nostra, allò que vol democràticament el poble català. Un poble d’acolliment que sempre ha vetllat per la cohesió de tots els nouvinguts d’arreu del territori fa dècades. Molts ens acompanyaran en el nou pelegrinatge perquè són catalans de sang i de cor. Així com lamentem les molèsties ocasionades també voldríem que Espanya fes un petit racó d’agraïment envers Catalunya per la seva aportació generosa en els moments àlgids i de progrés. La història farà balanç amb tota imparcialitat. Jutjarà si haurà valgut la pena deixar de ser rescatats per a qui es creu amo i senyor, o pel contrari, els redimits hauran de salvar el seu alliberador potentat vingut a menys.

Ramon Mas Sanglas – 14/12/2013