Pregunta inclusiva de la concòrdia

Acabarem l'any sabent la data i la pregunta de la consulta sobre el futur del país que desitgen els catalans. A qui inquieta més la resposta del poble: als independentistes o als detractors del dret a decidir? 

 

Catalunya tindrà aviat la pregunta consensuada, democràtica, clara i unívoca que necessita? Els pares de la criatura la volen tan inclusiva que el PPC, Ciutadans i PSC no se’n podran estar de participar-hi votant-la. Repudien el dret a decidir del poble català sense la companyia dels espanyols i seran els primers en votar NO a una autodeterminació per contrarestar la inèrcia massiva del SÍ. No podran amagar-se en l’anonimat i el silenci abstencionista sense plantar cara al catalanisme democràtic. Una contradicció més entre les paraules i fets dels predicadors del carreró sobiranista sense sortida. La campanya espanyolista acabarà amb la papereta a la mà quan la lògica exigiria fer creu i ratlla a tot el procés. El boicot a les urnes seria antiparlamentari amb la derrota legal de la Cambra. Aleshores, ¿quina coherència tenen i com es compagina anar votar “no” si els tres partits s’exclouen d’aquest dret i també als seus electors?

La pregunta dels quatre partits compromesos ha de ser exigent i generosa alhora, sense confondre la realitat política actual i el futur de Catalunya. Sense xantatges mutus en pactes pressupostaris i la gosadia extrema d’anar més enllà arriscant un fracàs innecessari. Ara no importen tant els matisos interpretatius de la terminologia sobiranisme, estat propi, independència, federalisme. Importa el tsunami de participació d’un poble que vol canviar, sortir de l’asfíxia i ser lliure d’un règim autonomista mort i advers. La resposta ha de ser la proclama oficial de la liquidació d’un estatus de submissió injust i centralitzador. Quan tinguem sobre la taula les voluntats individuals, democràtiques, favorables i majoritàries serà qüestió de perfilar el camí de la sortida, si Espanya no escolta, o de la reinstauració d’una Catalunya nova i consensuada dins les mateixes fronteres. Aleshores serà el moment de sospesar el contingut de les bíblies i els “credos” del trànsit cap a l’independentisme més pur o al federalisme d’uns estats inexistents, desballestant definitivament la maquinària autonomista rovellada. Aquesta pregunta clau i vinculant al poble català podria ser: “Vols la independència econòmica de Catalunya i l’autodeterminació competencial d’acord amb la seva singularitat lingüística, històrica i cultural? (Sí/No)”. Seria la incardinació de tots els drets segrestats de l’Estatut 2005 votat pel poble. Més que un simple pacte fiscal o concert econòmic. No cal votar a priori ni parlar de  cap segregació territorial. La pregunta tindria amplitud de mires –és inclusiva políticament-  i ofereix una concreció de continguts. Només la negativa espanyola faria inexcusable la secessió amb totes les incògnites del marc europeu. En definitiva, els catalans votarien l’ultimàtum a un sistema autonòmic improrrogable com a alternativa a la independència. El govern central haurà de repensar-se com reajustar les reformes pendents, -seguretat ciutadana, consistoris municipals, aplicacions educatives, retocs laborals- si no molt alimentar la fugida de més catalans indecisos.

Els profetes que neguen l’operativitat de la consulta són veus de covardia democràtica que s’hi oposen i seran subjectes votants. El govern espanyol està ansiós per assaltar amb tota l’artilleria jurídica al seu abast, el seu codi paradoxal del diàleg que mai arriba. La pregunta serà el regal esperançador del 2014 per a molts ciutadans. Viurem una  marató anual per a nous atletes del “sí”,  sempre que la convicció i la unitat del catalanisme mantingui les constants de l’objectiu comú: aconseguir un futur millor per a Catalunya.

Ramon Mas Sanglas – 8/12/2013