Soroll reformista ineficaç

L'impacte del creixement brutal de l'atur contrasta amb les mesures rídícules que ha pres l'Estat per combatre'l. Ha capitulat a la pressió europea i als poders financers del país. Què farà el poble davant la covardia?

Pals a l’aigua una vegada més. El govern estatal es rendeix en la lluita contra l’atur i el dèficit. Sota la batuta Merkel, es resigna acabar la legislatura -fins el 2016- amb sis milions i mig d’aturats o més. S’amaga darrera el plasma amb una reforma dels reformats, condemnant-los tres anys més a compartir el desballestament d’un benestar residual. Deixa en la reserva els intocables, el seu bastió de resistència política i el feudalisme bancari pagat per tots. Frustració ciutadana total que anhelava una reorganització ministerial i sistèmica de gran calat. Una retallada exemplar de nòmines públiques supèrflues. S’ha dissipat l’esperança de perdre de vista un Senat baladí, la reducció de diputats ineficients d’hemicicles parlamentaris, supressió de milers d’assessories parasitàries, salaris vitalicis i privilegis polítics de jubilació. Una neteja de poltrones cares del país. Tots iguals davant la llei. Volíem sentir la tramitació legislativa sobre la tributació de fortunes, el seguiment de grans economies submergides, la desaparició de les SICAV. Els emprenedors esperaven camins nets d’entrebancs i aixetes bancàries obertes amb diner rescatat entre tots. Confiàvem en uns estalvis de diner públic malmès, el control d’autopistes en fallida i aeroports sense passatgers, parar trens AVE buits, impedir duplicitats salarials, eliminar subvencions oficials improductives i  administracions transferides. No és un marge prou ample de recorregut? En definitiva, el contribuent s’imaginava una extirpació quirúrgica profunda de les sangoneres de la nació, no una operació plàstica de maquillatge. No admet sorolls mediàtics, jocs bruts partidistes i necessitats d’emergència sense atendre. Cada problema amb la seva solució: els diners sostrets indegudament que retornin a la caixa comuna, els corruptes a la presó i els polítics empastifats fora de circulació.

Tanta paràlisi acaba la paciència d’un poble decebut que qüestiona la dimissió del govern, eleccions anticipades i la reforma electoral. Sense instruments per créixer la recessió és una bomba insostenible tres anys. El panorama reafirma el rumb sobiranista de Catalunya i apropa les urnes del 2014. Prou “corralitos” a l’espanyola, després d’un assetjament fiscal espoliador de dècades. Si l’estament governatiu nacional  no se’n surt, la societat civil prendrà el relleu administratiu de les seves finances. La dignitat de la classe treballadora no consentirà el trencament dels ponts econòmics de dues generacions. La dieta d’aprimament no admet més exclusions i extorsió social.

El govern central és contrari a un sistema autonòmic tan asimètric. A què espera canviar-lo? Li fa basarda tocar el pedestal constitucional, un harakiri polític? La crisi no dóna ni per cafè. Una estructura financera basada en la sostenibilitat solidària aliena és un estat territorial de servitud permanent inaguantable. La regió que no faci honor a la terminologia “autonomia total” no pot existir per coherència. S’ha de produir una catarsi regeneradora per dotar el país de les eines productives independents acabant amb el caciquisme agrícola i el món latifundista del sud espanyol. On està la seva revolució industrial? On són les expectatives electorals de creixement laboral de fa any i mig? La brama del poble reclama un govern fort i no enclaustrat en la presó fiscal europea. Catalunya sempre ha remat. Si no la deixen avançar acompanyada, ho farà per lliure.

Ramon Mas Sanglas – 28/4/2013