El
fonament d'un país lliure és la seva economia. Produir-la i
administrar-la. La solidaritat té uns límits que mai poden arriscar
l'empobriment del donant.
No pressuposa cap
secessió territorial. L’eslògan electoral de Clinton contra Bush, “És l’economia, estúpids”, és més actual
i real en època de reconstrucció. Ens mengem el cervell enfrontant ideologies,
articulats legislatius, drets internacionals de pertinença o exclusió i no
podem o sabem omplir el plat de taula. Hissem senyeres i deixem escapar la
cartera amb el pa de cada dia. Pagar més del compte per imposició no és tenir
la butxaca foradada, “és ser estúpid”.
L’Estat pot obligar ser generosos per decret i contra la voluntat popular? El
refugi de la independència –com a ultimàtum- per defugir del segrest financer és una
batalla per al tot o el res amb sobrats motius històrics. Catalunya n’ha
perdudes moltes en tres segles de lluita. Té cabuda la sensatesa d’un
retrobament previ, progressiu o parcial? El risc d’un nou fracàs serà menys
probable si la reconquesta es fonamenta en dos pilars inseparables: la majoria
democràtica i el poder econòmic racionalitzat.
El baluard de l’Estatut,
desfet i capgirat per un Tribunal Constitucional discutible, era la recaptació
i administració interna de la contribució dels catalans. El vassallatge de la
hisenda ha fet de Catalunya un feu de servitud al centralisme sense poder
econòmic per la limitació de
competències truncades. El portal tributari català actual és mes virtual que
real. S’ha proposat tenir un nucli físic dels Tributs de Catalunya, o sigui la
hisenda pròpia, una xarxa interconnectada de 53 oficines de recaptació a tot
Catalunya. Es preveu la gestió dels impostos de les Diputacions i de la Generalitat
amb un principi d’acord amb l’Estat espanyol. On estarà, ara, la pedra angular
per impedir l’expansió aplicada? Vol ser el primer pas para retenir uns diners
que no passen per les arques catalanes. El segon, que particulars i l’empresariat
del país facin ús d’aquest registre oficial dels seus impostos. El tercer, que
la Generalitat no transfereixi per solidaritat quantitats superiors a la
inversió rebuda sense revisar noves clàusules i pactes desequilibrats. Podríem
parlar d’una porta al concert econòmic barrat o una escletxa del nou
finançament autonòmic seriós?
La unitat regional
d’Espanya i la solidaritat entre elles (Const. 2 i 138) no s’ha de garantir en
perjudici del dret estatutari de la igualtat. Les balances fiscals reconeixen
que l’aportació del 8% del PIB català és un excés que cal reduir dràsticament.
Per rectificar un desviament tributari de tants anys, ¿recorreran –com és
habitual- a la necessària reforma constitucional consensuada? Cap apartat parla
de percentatges, només d’administració homogènia i col·laboració entre les
competències autonòmiques (Const. 103.1). Haver de demanar préstecs amb
interessos després de pagar uns extres de solidaritat és la mare de la
estupidesa. El proverbi “qui paga mana”
és hora de fer-lo realitat, sense xantatges d’identitat ni extorsions
lingüístiques a l’escola. Practicar els principis de la equitat democràtica no
suposa oposar-se a cap llei. Si la legislació no és conflictiva per la seva
objectivitat, per què genera problemes el seu compliment? Per la maleïda
politització espanyola i la rendibilitat del partidisme polític a costa de la
debilitat democràtica, la bona fe o ignorància dels ciutadans.
Ramon Mas Sanglas –
17/2/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada