Neutralitat política de l’empresariat

Les batalles sobiranistes internes podran ser més dures i decisives que les exteriors. Barrejar butxaca i política no agrada als empresaris que neden en mercats oberts. Per què remenen les cireres en reformes laborals, doncs? La neutralitat no existeix. 

Ni ells s’ho creuen quan ho afirmen als mitjans i en col·loquis. No se’n poden estar i compta molt la seva opinió. Intenten desviar el seu perfil polític per no defraudar ningú i quedar bé amb tothom. El color empresarial és tan diferent del color sobiranista de CiU diluït en ERC? La independència sempre fa olor d’esquerres en una coalició convergent  i catalanista de centre dreta? El capitalisme autonòmic –substrat de tota gran empresa- viu en una cruïlla política compromesa. És difícil posicionar-se com a català, espanyol i patró al mateix temps. Tot un mixt que complica la definició d’emprenedor que té per vocació créixer i expandir-se econòmicament sense fronteres de mercat. En temps de bonança, quan necessitava del braç polític de torn, no amagava la seva ideologia i demanava el suport del sector públic sense escrúpols. Quan el vent és advers i es veu obligat nedar entre dues aigües –el poder polític i les urnes- li costa mullar-se políticament. No poden ser apolítics per conveniència. Aquesta neutralitat no existeix en decisions de butxaca quan va lligada a la voluntat majoritària d’un poble. Tampoc és neutralitat renunciar la campanya del “no”.

“Espanya ha d'entendre que a Catalunya hi ha un problema social i polític i que nosaltres només hem de crear ocupació i riquesa” (Rosell, CEOE). Una sortida diplomàtica de la patronal que traslladen als polítics imposant-los diàleg a la força.  Per què no entre tres?  És possible una entesa entre polítics deixant fora de joc el poder d’empresaris i banquers? No poden ni volen marginar-se d’aquest triangle que configura la societat votant, el govern i la patronal. És un trípode interconnectat per crear i mantenir l’economia com a consumidors, gestors i productors. La riquesa dels amos no es genera per si sola ni la mà d’obra s’expandeix sense inversors. No poden penjar-se a medalla de la neutralitat quan s’impliquen en les reformes laborals estatals, reclamen descomptes i benignitat fiscal per a les empreses. No són govern ni partit, però, sí, corretja de transmissió de l’economia nacional vinculada a una legislació més permissiva per a la cartera de beneficis.

Els favors i sacrificis s’han de pagar mútuament. Artur Mas demana implicació als inversors per aixecar l’economia feble i assegurar la cohesió social, malgrat la complexitat del procés sobiranista, sense vergonya de proclamar-se catalans, boicots interns ni baralles. La dignitat democràtica els obliga escoltar el poble i exigir als més recalcitrants una ment oberta, sense témer les urnes del 9-N obrant en conseqüència. Els empresaris més casolans i propers han captat el missatge popular. Per què els de gran volada necessiten més pedagogia?

És un moment històric de l’estament politico-empresarial. Compaginar productivitat i riquesa entre espanyols i catalans –units o separats- no ha de suposar un maldecap insuperable. Per a un empresari demòcrata el resultat de la consulta no ha d’enquistar el creixement. La seva responsabilitat de primera línia no li permet amagar el cap. L’única neutralitat tolerable seria promocionar indistintament la marca Espanya i de Catalunya per no rivalitzar entre dos mercats veïns i complementaris. La seva aportació democràtica exigeix un cant a la llibertat del dret a decidir i convèncer al govern central que l’entesa entre territoris és una clau de progrés econòmic tan respectable com la independència, si així ho vota el poble.

Ramon Mas Sanglas – 18/2/2014