La
guerra centralista contra l'escola catalana no admet treva. Polítics i
juristes detractors s'han posat d'acord per fer claca a la llei Wert. No
podran amb 30 anys d'èxits reconeguts. La insubmissió a una sentència
injusta no pot ser democràtica?
La interferència dels
poders executiu, legislatiu i judicial és causa d’estralls democràtics greus.
La mà negra del partidisme està solapada en les tres esferes i no se’n amaguen.
La teoria de la separació encarnada per Montesquiu en la figura de tres reis
cadascú al seu govern, parlament i tribunal ha desaparegut pels vaivens polítics
oportunistes en detriment del ciutadà. Qui nombra els membres dels organismes
judicials? S’han envaït recíprocament les competències exclusives. D’aquí brolla
la font de conflictes encadenats per no respectar les pròpies fronteres i acatar
les lleis aprovades per cada estament competent. Per què una llei orgànica, com
un Estatut, aprovada per les Corts generals i referendada pel poble pot ser
recorreguda per un partit en desacord i manipulada pel Tribunal Constitucional
(TC)?
La controvèrsia
entorn la immersió lingüística escolar és el rosari de la vergonya
politico-judicial per excel·lència. Els viatges d’anada i tornada al TC de denunciants
recolzats per partits conservadors contra les competències educatives de
Catalunya (LEC) demostren una aversió ferotge a la catalanitat per tal de crear
problemes inexistents. El respecte de la Conselleria d’Ensenyament envers cada
alumne sol·licitant d’una atenció especial en castellà ha estat escrupolós.
D’on surt ara la nova querella de discriminació perjudicant tota l’aula? Només
un aparador democràtic, senyors jutges, permetrà que una minoria unitària
imposi el seu criteri a 25 companys i famílies satisfetes amb el sistema català
oficial. Això només té dues lectures objectives: politització de l’escola i
castellanització del país. És l’epidèmia creixent que pateix Catalunya des de
l’esmicolament de l’Estatut. Només falta que al Parlament català, perquè dos
diputats o diputades s’expressin en castellà, s’hagi d’aplicar un percentatge
en aquesta llengua a la resta de parlamentaris. Seria més normal que en una Cambra
catalana tots parlessin la llengua pròpia del territori. No obstant, la tolerància
del seny català permet la doble cooficialitat sense escarafalls. ¿Per què no
succeeix el mateix al Congrés de Madrid? El plurilingüisme del català, gallec,
el basc i el castellà aprovat en la
sagrada Constitució no exclou d’aquest dret als diputats interessats i no
obstant, estan oficialment obligats a parlar tots en castellà. Qui és el
bel·ligerant? Raons d’unitat espanyola no poden marginar les singularitats
regionals. Si és per obstacles de comunicació i de parla es fa palesa la
ignorància de ses senyories respecte les llengües cooficials del país que
haurien d’entendre, almenys, per respecte a la pluralitat democràtica, llevat
el basc, d’origen no comú.
El poble català ha
despertat fa anys, ha tolerat fins ara, s’ha cansat de tanta solidaritat i de
pagar préstecs per sobreviure. Motius sobradíssims de butxaca per subscriure la
carta de comiat. Però la dignitat de nació està per damunt i no té preu. Cap
llengua –i menys en inferioritat d’ús social o familiar- pot ser sotmesa i
trepitjada jurídicament. Què han de fer la consellera, la direcció dels centres
afectats, els professors i els pares amb drets vulnerats? Una revolució moral entre tots. Trampejar la
situació és covardia, la insubmissió penalitzada. Recórrer la sentència, per
descomptat, i seguir com si res, en espera que la força democràtica deslliuri
l’escola catalana del centralisme uniformador amb un nou Estat si les urnes reben tal mandat.
Ignorar la pluralitat peninsular portarà, inexorablement, la decisió unilateral
per majories, tard o d’hora, si els governants espanyols no canvien un xip
ideològic invalidat per desgast històric.
Ramon Mas Sanglas –
4/2/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada