Dictadura electoral i poder expolític

Totes les dictadures tenen en comú la fortalesa dels líders que poques vegades la consideren passatgera. Els ponts del poder els fa forts a costa de demagògies democràtiques que afortunadament no són eternes.

Fa anys que corren rius de tinta reclamant un sistema electoral obert, sense candidatures de meritocràcia i a dit. Si cap parlament autonòmic s’ho planteja per aconseguir-ho, estem anys llum que els dos grans partits nacionals (PP-PSOE) acordin portar mai tal reforma al Congrés. Aquí el consens parlamentari és totalitari. Ni una ILP (Iniciativa Legislativa Popular) amb dos milions de signatures seria reconeguda, possiblement. Saben que tenen la paella de la nació amb el mànec electoral fet a la carta. Faran retocs aparents de transparència sobre el finançament dels partits per esborrar pàgines corruptes del passat. Voldran enterrar en el bagul dels mals records els deutes bancaris, els seus mecenes de campanyes electorals. Posaran distàncies de conveniència entre el poder polític i els drets empresarials en la legislació laboral sense oblidar la fluïdesa de vasos comunicants entre el món de la inversió pública i privada. Sempre vetllaran l’horitzó del propi futur expolític des de l’escó personal.

El rotatiu “El Mundo” (23/2/2014) acaba de publicar les fotos amb noms, dades personals i salaris anuals –alguns esperpèntics-  de 43 expolítics, amics o familiars i alts càrrecs vinculats a la funció publica, contractats per companyies elèctriques o gas del país. Els preus no paren de pujar  al consumidor. Sabem que aquests negocis depenen de les decisions polítiques. Si la llei de transparència els afecta només durant l’activitat política, el fitxatge d’aquests assessors sortits del govern o el seu entorn és una burla a tota la societat. Els ciutadans de bona fe suposen que no cobraran simultàniament dos sous o més, el públic pels drets adquirits i el privat de l’empresa, a la qual també paguem com a contribuents energètics. Difícilment es podrà comprovar sense recórrer a la fiscalia.

Com podem sortir d’aquest bucle proteccionista i mafiós, però, legal?  Votem els governants que ens imposen i no volem. Quan deixen el seu rol polític molts es converteixen en consellers o directius del món financer que van protegir amb el seu rang legislatiu. Ara, des de la cúpula empresarial i les espatles jurídicament cobertes imposen la dictadura econòmica derivada d’una dictadura electoral sistèmica que els va introduir en l’estament polític gràcies les urnes. Som víctimes d’un dret a decidir nul i corrupte a nivell local, autonòmic i nacional. Els comicis electorals no podran presumir mai de democràtics mentre el votant no faci la llista dels governants a partir d’una selecció lliure de candidats, no d’uns aspirants intocables i ordenats pel partit. Prou de gregarisme electoral fet i amanit. Aquesta neutralitat política ha d’abolir privilegis posteriors amb terminis de càrrecs, marcar unes regles politico-laborals  i un punt final al tràfic d’influències de portes giratòries. La credibilitat del polític es demostra amb el servei i la proximitat al votant.

Hem vist un final democràtic d’Ucraïna, però tràgic i cruent. Veiem a Egipte, Veneçuela,...com la gent es llença al carrer cada dia. Cinc milions d’aturats també és un drama.  Som  massa pacients o mesells? Les dictadures tenen moltes cares i escales, però totes acaben amb el seu merescut tard o d’hora. A l’abús del poder legislatiu, jurisdiccional, executiu o econòmic, el poble li passa factura, quan la democràcia autèntica s’imposa i se’n cansa d’un sistema o tracte injust i massacrador. Si a les raons de butxaca hi sumem la indignació per la confrontació politico-ideològica –el conflicte Espanya i Catalunya, per exemple-, podria accelerar-se una involució gens desitjable. Senyors polítics, que viviu del poble, baixeu del Sinaí i apliqueu-vos els manaments que heu escrit per als altres. Compartiu de prop la seva crisi repartint millor allò que és de tots i no permeteu que uns pocs acabin amb els recursos minsos d’una majoria.

Ramon Mas Sanglas – 24/2/2014