Les
veus d'Europa sobre el sobiranisme català ja tenen ressó a Espanya. De
moment és picar pedra. Les línies traçades en un desert o al mar són
fugisseres. La democràcia real, amb el temps, s'imposa a la democràcia
absolutista d'un govern canviant, com les lleis de conveniència.
“La independència de Catalunya alteraria la posició de la UE al món"
(García-Margallo). Després d’aquestes declaracions sobrenaturals o
extraterrestres, antagòniques als seus anatemes separatistes de setmanes
anteriors, podríem pensar que el ministre s’ha begut l’enteniment. Per fi, els
catalans tenen un lloc considerat al món, no solament Europa. Espanya, els
reconeix? Evidentment. Són ciutadans imprescindibles, com a contribuents. Ara
cobra sentit la utilitat del burro català per als espanyols: “la independència de Catalunya alteraria la
marxa de l’euro”, diu el ministre al seu col·lega alemany. Com i de qui cobraria Europa el dèficit
d’Espanya sense el 25% que aporten els catalans a l’economia nacional? L’esquema de les finances europees quedaria
trastocat sense Catalunya. Gràcies per la sinceritat realista. Però, quin
somni! No és cap passaport. Tanta generositat verbal no queda sense el cop de
martell subsegüent: no us acudeixi fer “una
declaració unilateral d’independència” perquè el reconeixement internacional
serà nul i expulsats de la Unió Europea. Vosaltres no sou escocesos que
gaudeixen del beneplàcit del Parlament britànic. Sou espanyols sotmesos a la indivisibilitat
territorial escrita en la sagrada Constitució. Efectivament, la conversió del
polític en qüestió és fictícia. Era visionària. Està en els seus cabals
antidemocràtics de sempre. Els euros dels catalans són massa importats per
perdre’ls i malèfiques les intencions sobiranistes antipatriòtiques. Més
degenerat encara el dret a l’autodeterminació fixada pel dia 9-N. Esperem el
temps, l’únic profeta infal·lible.
Les plagues bíbliques
no han arribat i s’esvairan per pròpia ridiculesa. El poble català , fidel
masover, continua treballant i pagant als seus cabdills. Demana fiances i truca
portes, malgrat l’arrogància espanyolista. No fou la rebel·lió israelita que
provocà la fugida sinó la fe en un futur just i millor. Comptem, a més, amb la
força democràtica del poble català i d’espanyols que busquen també una sortida
a la claustrofòbia autonòmica. Polítics, escolteu-los amb les veus europees. “Per favor, arribeu a una solució ràpida. És
un tema intern espanyol sobre el que Europa no ha d’intervenir. Negocieu amb mentalitat oberta i sense
línies vermelles” (Comissària europea Reding). La resposta fou automàtica:
“La llei i la sobirania nacional són
línies vermelles” (De Cospedal). Error de manual. En política i dret no
existeixen fronteres per natura, com
l’axioma que tot ser viu morirà. Les línies roges les imposa un dictador, un
parlament per majories o una societat democràtica. Totes són revocables per
voluntat dels legisladors. Fer-les immobilistes depèn del govern de torn. Si
l’absolutisme actual del PP no permet un referèndum català per principis
unitaristes nacionals o interessos partidistes i el pròxim govern plural ho
tolera, ¿on són les línies vermelles objectives d’una llei feta a mida? No
existeixen. L’argumentari constitucional es desploma. Les circumstàncies
econòmiques del 1978 que permetien als catalans regalar el 8% del seu PIB per
damunt del que reben s’ha capgirat fa anys. Per què han de pagar el mateix i
demanar crèdits amb interès per sobreviure? Quan una majoria democràtica popular oprimida per l’extorsió centralista exigeix un
nou model i no és escoltada, no es traspassa cap línia, s’obre la via
democràtica contra la dictadura d’un govern parapetat en un mur estàtic,
modificable quan interessa.
La dignitat espanyola,
no viure a costa dels altres, reclama una reforma autonòmica sostenible. No
solament Catalunya. Quin sentit tenen 17 Parlaments deficitaris, uns per falta
de recursos propis –no autònoms- i
altres per subvencionar a tercers? Amb un reajustament regional real tots serem
més necessaris i reconeguts a Europa pel potencial inversor, junts o separats. Cada
autonomia té dret a la seva sobirania en economia, llengua i cultura. Si no fos
trepitjada políticament amb línies vermelles artificials, el litigi no
existiria.
Ramon Mas Sanglas –
25/2/2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada