Antidependència és independència

Parlem massa i escoltem poc o gens tot i tenir una boca i dues oïdes. Tot acaba buscant camins diferents cansats de tanta sordesa. La dependència té uns límits en el temps i per a la butxaca.

L’acritud de les confrontacions ideològiques a favor i en contra de Catalunya posen el sobiranisme català en un estat de xoc difícil de digerir per una societat civil cansada i necessitada de canvi, que si no arriba aviat amb consens, se l’haurà de buscar o prendre tota sola. El 9-N marcarà fronteres i horitzons. La situació actual d’interdependència autonòmica desequilibrada és insostenible per més temps. Empresaris dividits, declaracions europees ambivalents, polítics convergents en divergència, juristes catalans en contradicció, sindicalistes entre dues aigües, puresa democràtica qüestionada al Parlament, són referents preocupants, un flac favor a la resistència d’una sortida digna. Que els missatges apocalíptiques contra una Catalunya secessionista vinguin de l’espanyolisme unionista o dels detractors del dret a decidir de casa nostra és la normalitat esperada. Però, qui ha crescut i viscut a costa del país i ara per conveniència de partit, d’empresa o lobbisme vulgui segar l’herba de la pròpia terra per no deixar-la progressar o continuï sotmesa, només mereix el qualificatiu de covard i traïdor.

És propi del capitalisme aprofitar-se de l’aiguabarreig polític o la claror boirosa –en època de crisi- per sembrar la confusió democràtica. Proclamar la unanimitat espanyolista i un autogovern alhora, sense estripar cap passat dissortat és paradoxal. La història té pagines alliçonadores i d’altres molt negres mereixedores de la cendra. És difícil no trencar amb res per alinear-se amb tothom. No dependre mai dels altres sense separar-se necessàriament és pretendre un cercle quadrat. La perfecta no dependència comporta ser independent parcialment o del tot. Aquell territori indefinit o estatus institucional autosuficient -federalisme socialista idíl·lic- que cap polític espanyol sap presentar com a model i alternativa a la segregació i a les autonomies en fallida econòmica, està esperant ser inventat. Per això han fracassat les terceres vies en un país únicament monocolor: el color constitucional, sagrat i etern. La pluralitat de fets és el reconeixement de singularitats populars, siguin territorials, culturals o lingüístiques. Només s’arriba a gestionar bé la diversitat quan ciutadans i dirigents del país assoleixen la virtut de les majories sense imposicions absolutistes. Mentre visquem sota el domini del conflicte regional no podrem presumir de democràcia madura i real.

Quan un poble planteja la seva independència se la suposa positiva perquè renuncia voluntàriament un estat dependent anterior pitjor. Qui en pugui patir les conseqüències de la pèrdua l’hauria de mimar a corre-cuita enlloc d’estigmatitzar-lo amb amenaces. L’aforisme demagògic , “Espanya no permetrà la ruïna de Catalunya”, quan les balances fiscals oficials testimonien un 8% d’aportació del seu PIB  a la resta espanyola, és un sarcasme. La confessió que s’hauria d’escoltar és la inversa: “Catalans, Espanya us necessita, parlem-ne i no marxeu”. Si l’orgull imperialista secular no admet aquest reconeixement el camí sobiranista és irrenunciable per lògica. La possessió de la veritat i els criteris absoluts, com demostren les reformes impositives del govern i les sentències contra drets estatutaris i d’ensenyament, estan carregant de raó els sentiments d’autodeterminació. El caos fiscal autonòmic que reconeixen tres presidents conservadors evidencien la urgència d’una redistribució econòmica equitativa. Si les polítiques subvencionistes de 35 anys han col·lapsat i endeutat el sistema, per què s’obstinen en apedaçar-lo? El proverbi, “Dos no es barallen si un no vol”, fa tres segles que els catalans l’apliquen i el pateixen en pròpia carn assumint la pitjor part. És hora de canviar el seu merescut.

Ramon Mas Sanglas- 23/2/2014