Immersió lingüística i dret a decidir

Llengua i política són dos aliats que no sempre compaginen quan es trepitgen territoris. Les conseqüències nefastes recauen sovint sobre el ciutadà innocent a través de l'escola. Per què els fills han de pagar les bretolades dels adults immadurs?

En democràcia les lleis no s’apliquen a la carta i arbitràriament en funció de l’oportunisme polític o el grau d’apetència. El desacord té l’ètica del recurs i la provocació el rebuig social. La polseguera de la sentència del TSJC que obliga cinc escoles catalanes ampliar un 25% l’ús del castellà a tota l’aula perquè un sol alumne ho ha sol•licitat, ha aixecat la catifa política del PPC on s’amaga fa anys el vesper de la intoxicació contra la immersió catalana com a llengua vehicular oficial (LEC, Títol II). La diputada García Cuevas va fer aflorar, a les 24 hores de la interlocutòria, 150 noves famílies contra la conselleria d’Ensenyament que callaven -casualment- des de setembre, denunciant la negació al dret patern a decidir escola i en pro de més castellà. Analitzat cada cas s’han vist irregularitats de sol•licitants fora d’àmbit o edat i per defecte de forma com l’anonimat. La intervenció política indica mala fe quan es juga amb sentències judicials  contradient els propis principis. El PPC, detractor acèrrim de la llibertat democràtica popular a decidir, ara enarbora aquesta bandera escolar dels pares, quan la conselleria mai ha negat l’atenció individual justificada (LEC,10,2). S’ha delatat la intencionalitat de la homogeneïtzació lingüística vehicular -50% de castellà-  com a les Balears. La reconquesta camuflada de la unitat nacional a costa de l’escola amb menys hores de català i negar classes en valencià -en extinció- a milers de pares peticionaris, és repugnant. L’intrusisme horari i curricular en continguts s’ha confirmat en la llei Wert aprovada (LOMCE).

La llei catalana aplica tot el rigor legal i científic del concepte immersió. “És l'exposició intensiva a una segona llengua, vivint en una comunitat que la parli de forma habitual, per tal d'aprendre-la més ràpidament i assolir així el bilingüisme dels aprenents” (Viquipèdia). Un exemple freqüent, la persona que se’n va a conviure a l’estranger. També s'anomena immersió quan l’aprenent es posa en contacte durant moltes hores de la jornada amb la llengua que vol dominar “com a llengua habitual d’aprenentatge del sistema educatiu” (LEC, 11,1), encara que es parlin altres idiomes al seu entorn. Aquí rau la contradicció dels adversaris al català vehicular. Qui són els denunciants? Ciutadans de parla castellana que dominen bé el seu idioma i el parlen sempre a casa i al carrer. Per lògica, aquests haurien d’agrair un horari intensiu de català, si pensen integrar-se i conviure a Catalunya. Els fills no han de pagar dèries o limitacions dels pares que els retrauran de grans. Per contra, els queixosos de poques hores de castellà podrien de ser, en tot cas, els catalans de soca-rel –com de la Catalunya interior- que parlen i pensen sempre en llengua materna i practiquen menys la segona. Hi ha algun querellant de Vic, Manresa, Girona, Berga, Olot...? No es dóna perquè la presència del castellà en mitjans públics i el carrer és prou compensatòria. Curiosament, no s’ha queixat cap família xinesa, marroquina, paquistanesa. Reconeixen que la llengua comuna de l’escola on viuen és un element integrador per als  pares gràcies els fills. També és el millor instrument de comunicació en plurilingüismes excessius, com Ciutat Vella de Barcelona. L’experiència de trenta anys positius d’immersió avalen el model per aplicar-lo a una tercera llengua, -l’anglès-  progressivament, quan professors i alumnes reuneixin els requisits indispensables. Aleshores caldrà donar-li prioritat amb matèries troncals de reforç perquè la practicaran poc fora l’aula.

La cooficialitat lingüística constitucional exigeix que es domini per igual les dues al finalitzar l’escolaritat obligatòria que recull la LEC (10,1). Les proves externes Pisa confirmen cada vegada aquesta veracitat en l’escola catalana i amb escreix. Per què polititzar, doncs, l’educació amb plantejaments quimèrics i problemes inexistents? La Carta Magna de Catalunya té competència plena en educació i no contradiu l’espanyola. El català és la llengua pròpia de l’autonomia i en condicions d’inferioritat numèrica de parlants que cal protegir. Una societat democràtica plural i normalitzada no avantposa interessos particulars als comuns i combrega amb els principis bàsics legals i acordats sense estridències de convivència.

Ramon Mas Sanglas – 9/2/2014