Esclat de la bombolla autonòmica

Els embolics del govern central no poden solucionar-se a cops de majories absolutes del PP. Avortament, educació, segona reforma laboral, immigració, seguretat ciutadana... clamen la intervenció democràtica urgent amb la reforma autonòmica. 

Els silencis de Rajoy sobre Catalunya s’han convertit en múltiples demandes d’unes balances fiscals científiques. Cada autonomia vol saber què paga, què rep i què li prenen. Serà la portalada de la tercera via o el punt i final del cafè per a tots? El sistema autonòmic del 1978 està en la picota de la fallida i el punt de mira d’una recuperació difícil. Tres presidents conservadors –Múrcia, País Valencià i Balears- no toleren més desigualtats d’un sistema financer esquerdat en perjudici de sanitat i ensenyament. Diuen sentir-se discriminats per les quanties de menys que reben de l’Estat. ¿Mantindran la queixa a l’hora de votar la reforma fiscal –si arriba- o esdevindran díscols conversos de conveniència repetint l’episodi sobre l’avortament per fer la guitza al PSOE? Una Catalunya solidària que demana crèdits per pagar els proveïdors, força el canvi fiscal sense demagògies. La vanaglòria constitucional de 17 feus autonòmics ha decaigut en una ruïna financera. Els errors de la transició han derivat en crisi institucional. L’atomització territorial –modèlica per als legisladors d’aleshores-, requereix una recomposició vertical radical. Seguint el símil de les hipoteques, -pisos i préstecs per a tots-, ¿per què els pares constituents van obligar acceptar autonomies que ni volien ni podien autofinançar-se? Les bombolles peten per estirar massa el braç. Ara s’han de retornar a l’Estat les claus d’unes regions endeutades. És l’hora de la segona transició, donant la raó als profetes assenyats que només veien futur en dos territoris propis: Catalunya i País Basc. Amb una nació de tres nacions ja no caldria parlar de secessions si a cadascú se li reconeix la seva identitat, una fiscalitat autòctona i la normalització lingüística dins les mateixes fronteres i sota el paraigua europeu comú. La pedra filosofal de l’estabilitat és la macroeconomia de l’autosuficiència, no l’engany de les subvencions. L’assaig del concert econòmic basc ha funcionat bé fins ara, amb menys índex d’atur, malgrat no tenir totes les competències i la lacra etarra. El secret és convertir en realitat l’ “autonomia total” sense dependències, donatius i pidolaires. En comú només els serveis de la república o monarquia, l’exèrcit i la representació exterior.

Les confrontacions ideològiques han d’admetre una treva a la rivalitat i canviar xips polítics egoistes. Tants poders feudals partidistes és el gran desconcert popular. Podran discutir-se nomenclatures – relacions federades o confederades- però, tots advoquen per la descomposició de l’estatus actual insostenible. No es pot caure en un segon apedaçament interregional. Rectificar és crear un projecte nou, única alternativa al fervor independentista de Catalunya. Cap privilegi, però cap submissió de solidaritat impositiva. Tres nacions integrades, agermanades per una legislació acordada i oberta, amb costos proporcionats i mercat compartit, però, sense límits de creixement individual. De no ser així, la independència a l’alça serà irreversible i proporcional a l’agressió dels drets democràtics.

Els receptors actuals presentaran batalles dures al desmuntatge autonòmic. Que faran amb la regressió de les aportacions alienes? La baixa democràcia centralista posarà més frens als referèndums regionals? Senyors conservadors, apliqueu de forma universal la vostra doctrina oportunista: “S’han de respectar les minories, però, acatar les majories” (Gallardón). Si un poble vol decidir el seu propi futur, no li tanqueu les urnes i la boca, accepteu la seva majoria. Prou de politització frívola amb el corró de l’absolutisme unitarista i el joc disciplinari ofegant el rival a costa de la pròpia consciència opaca. Cavant trinxeres entre partits i pobles  mai s’aconseguirà 'Estrènyer llaços en llibertat'  com pretén, legítimament,  l'autogovern de Catalunya, més antic que la Constitució.

Ramon Mas Sanglas – 14/2/2014