Han dit no. No volen perdre els drets adquirits canviant la llei electoral actual amb 30 anys de caducitat, si mirem la data de fabricació. L’única comunitat enquistada sense llei autonòmica pròpia, Catalunya. Els vots que els proporciona cada territori complau gairebé tots els partits. Poc els importa si complau al ciutadà, a la democràcia. La bombolla del poder els ha cegat.Anecdòtic o irrisori que alguns polítics actuals vulguin transmetre al poble un missatge pedagògic digne de ser escoltat. La seva idiosincràsia entestada en fer-nos creure que fan una tasca convincent de govern es contradiu amb la nimietat dels seus fruits i la ineficàcia del seu discurs. Les dues cares de la moneda que ens ofereixen per comprar el vot els delata quan les paraules xoquen amb els fets allunyats del servei i l’apropament. Cada vegada que sonen els tambors electorals sembla que l’ambient s’enrareix de neguit i angoixa. Aquesta casta política, com s’han guanyat, genèricament, tal rebuig i tanta decepció? La seva campanya incita un revulsiu a la propaganda que envaeix llars i bústies, com si fossin intrusos, en lloc de veure’ls com una esperança de renovació i un remei a la crisi. Tenen ben merescut el suspès acadèmic com a pedagogs de la política, perquè s’han volgut amagar darrere les bambolines del partit en lloc de donar la cara individualment. Poques excepcions salven l’honor dels seus càrrecs i la dignitat de les urnes. Com respondrà el poble?
La cultura del vot democràtic útil cada dia arrela més, en lloc de l’abstencionisme, però, en forma del vot en blanc, mentre la llei de les llistes obertes no ens alliberi del segrest que ens té empresonats amb les candidatures opaques de les llistes tancades. Hem de fomentar l’hàbit de la participació com a obligació de consciència. És urgent potenciar el dret del poble a decidir sobre persones i noms, no sobre partits, per salvar la dignitat del bon governant, allunyar-lo de l’ambició del poder vitalici i convidar-lo a parlar al veïnatge. En definitiva, donar-li les eines pedagògiques del diàleg i la proximitat perquè escolti i transmeti al Parlament què vol la ciutadania, en lloc d’imposar-li el què no necessita.
El vot en blanc, a diferència del nul, és dir no a la degeneració dels polítics sense discriminació de dretes i esquerres. Com que ells ens ignoren, els ignorem, anant a votar -perquè som demòcrates-, però, en blanc. No ens convencen les seves propostes, ni les persones desconegudes que s’emparen en coalicions sense transparència.
El vot en blanc no comptabilitza per fer sumar escons, però, és tan vàlid com els altres, i s’haurien de deixar buits. Aquest és el gran càstig que el votant imposa a l’aparell polític. Negació a tots els aspirants. No és cap solució votar el menys dolent. Seria accedir al xantatge de la campanya quan pregonen el seu ego i es carreguen els adversaris. Només amb un alt percentatge de paperetes blanques es demostrarà la baixa representativitat popular parlamentària. Si l’índex de votants fos inferior als 50%, amb quina legalitat i força podrien governar? Caldria una segona volta. És un vot més temut que l’abstencionista, que denota simplement indiferència, i no repulsió. Un és d’apatia i l’altre de protesta activa.
La gran labor popular és pedagògica i selectiva alliçonant als representants que volem. La vella escola del partidisme ha capgirat la funció i la utilitat d’agermanar ideologies perquè els militants han traït i canviat els principis més nobles i democràtics per l’ambició. El partit i molts parlamentaris han perdut l’horitzó lliure. Només amb persones deslligades, expertes i convençudes naixerà un nou panorama polític gràcies a les candidatures obertes. Necessitem persones sàvies per servir el poble, no ideòlegs polítics sotmesos.
Ramon Mas Sanglas
15/2/2010
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada