Entre el silenci i la democràcia

Disciplina de vot i obediència al partit sona a vot d’obediència monacal, silenci conventual i a recés de claustre. És la representació teatral a què hem assistit darrerament per escenificar el guió escrit pel conseller Ernest Maragall. L’audiència socialista va desaprovar el discurs d’un actor del partit obligant-lo a rectificar i adjurar públicament de la seva discrepància díscola. La submissió al credo ideològic no permet llicències personals de criteri per no malmetre la imatge externa d’unitat, força i bon govern. Sectarisme i servitud, per convicció o imposició? Podem comprendre la vocació del monjo que renuncia als plaers de la vida i sotmet la seva existència a unes regles d’abstinència i silenci per causes divines, però no, la renúncia a l’expressió lliure sota coacció en un partit considerat democràtic. Estem realment al segle XXI? És probable que el binomi política-partit hagi tocat fons i calgui buscar una nova fórmula per trobar uns governants desintoxicats, amb les mans netes i les ments lliures per opinar i actuar.
Sense centrar l’escena en cap sigla concreta podem aplicar la filosofia a tot l’aparell polític del país. Què s’entén per democràcia real a escala de coalició i a nivell de la ciutadania? El silenci imposat a les idees no compartides -per disciplina de partit- , és una negació democràtica i humiliant en una societat plural. La confrontació ideològica dialogada i legítima, no perversa o malintencionada, és un enriquiment global, i més, quan és vox populi. Discrepar és aportar per contrast. L’acatament a les regles de joc és necessari, però, sense ofegar la pròpia creativitat, malgrat faci mal a l’oïda. Tolerància i exigència sense laxituds. Saber escoltar als de dintre i als de fora és la primera lliçó del bon polític. Fa anys que la classe política del país pateix la síndrome de la grandesa i la prepotència. La recepta de l’amnèsia, quan les veritats que li arriben són adverses, no és saludable. Ofegant les veus s’empobreixen més. El pitjor cec és el que no vol veure.
El més greu són les actituds al•lèrgiques dels partits envers la reforma electoral que reclama el país. El caràcter impositiu d’unes llistes tancades són el reflex d’una democràcia poc evolucionada i estàtica, per la temença de perdre lideratge. Trenta anys d’immobilisme electoral fa pensar en recessió, ineficàcia i estabilitat de poder per interès propi, que aboca inexorablement cap al passotisme, la incredulitat i desafecció. És el panorama polític que Catalunya està vivint avui, -immersos en campanya preelectoral nou mesos abans- , deixant relliscar totes les lleis pendents d’aprovació que més incomoden als senyors parlamentaris.
Tancar en fals una crisi permanent del sistema per la via del silenci i la negativa és signe de covardia. El polític sense fusta i ànima de servei és com el monjo reclús sense vocació de frare. El primer, suporta la contradicció verbal i el menyspreu a canvi d’una suculenta nòmina mensual, i el segon, el fred més cru per un plat calent, malgrat un llit dur. El premi d’una vida terrenal generosa per a un o la glòria celestial per a l’altre, alleugereixen les adversitats gràcies a la caritat ciutadana obligada i l’esperança d’un cel etern.
Ramon Mas Sanglas – 11/02/2010