Crisis a tres bandes

La resistència del govern i dels empresaris a acceptar la recessió econòmica va ser pel dopatge de la bonança de tants anys. No volien imaginar-se un país diferent del que havia creat la seva especulació habitual i tenien que jugar una doble cara de presentació. Van aterrar quan els recursos propis s’havien esfumat en un no res. Quan se’n van adonar que el subsidi social feia arribar el plat a taula en moltes famílies, tots a l’atur. Massa tard. Els estralls de tantes empreses fallides i la bancarrota de la construcció després d’un any d’amagatalls i de falses esperances, posen al descobert el gran forat i endeutament del país. Quin peatge hem de pagar entre tots per refer una economia cadavèrica?
No hi ha resposta política adequada a la crisi econòmica. Els instruments de mediació i conciliació social estan darrera una cortina de desconfiança. No hi ha consciència nacional per plantejar mesures comunes de solució. La proposta governamental d’una reforma laboral d’emergència –sota pressió europeista- presentada als tres estaments socials, sembla que vulgui encarrilar les divergències i frenar la caiguda lliure. Serà possible definir de forma sensata i proporcional l’aportació que els treballadors i els empresaris han de fer per rescatar el dèficit de les arques estatals? Els objectius són clars per a tothom: recuperar el 3% del PIB (ara estem a l’11%) i tornar als paràmetres estructurals del 8% de l’atur (ara estem ratllant el 20% amb tendència a l’alça). Si el diagnòstic està encertat, per què no s’aplica el medicament adequat?
L’oposició del govern es mostra massa cauta, oportunista, crítica i escèptica. Dedica més temps a mirar les enquestes electorals del futur que a fer un estudi rigorós d’aportacions positives. És l’antítesi del bon polític. En lloc de servir i col•laborar activament amb el govern, eludeix responsabilitats sota l’excusa de no liderar, esperant que la poma caigui. La seva actitud ratlla la perversitat.
L’empresariat més potent ha reaccionat tard i malament, però s’ha guardat un roc a la faixa. Tanca i redueix plantilles sense més consideracions abans de perdre tots els beneficis acumulats. Tanta toxicitat especulativa malmet el consum, -per efecte dòmino- , i fa inevitable una regressió productiva. La taca d’oli autoalimenta amb molt celeritat la crisi econòmica que colpeix més la classe política dividida amb efectes molt negatius a Europa. Les seves propostes de més contractació a canvi de més productivitat no compromet a sacrificar beneficis. Vol un acomiadament més barat, escalonat o parcialment a costa de l’Estat.
El sindicalisme apunta solucions socials que no són assumibles si la precarietat laboral no es reforma amb més inversió tecnològica, més formació professional, més inversió dels beneficis amb contractes fixos i de producció, i una reducció de l’acomiadament com a contraprestació. Accepta una moderació salarial de l’1,5% d’increment durant tres anys, sense cap garantia de que l’IPC es desmarqui per damunt amb pèrdues significatives del poder adquisitiu del treballador. No deixa de ser paradoxal que la tecnificació comportarà menys contractació de mà d’obra, però, la productivitat que s’incrementarà podrà repercutir en més expansió industrial, més consum i benestar. La qualificació professional i la flexibilitat de la jornada són crucials.
Només amb la coordinació tranversal dels tres eixos polítics, empresarials i sindicals l’economia se’n sortirà del mercat caòtic regressiu, lentament, amb dues repercussions laborals positives: la generació del ni-ni (ni treball, ni estudis) fins els 30 anys entrarà al món laboral i els mileuristes sentenciats intentaran millorar la precarietat salarial amb la garantia d’una feina més estable. És ben cert que la història és pendular i que els cicles es repeteixen.
Profetes del s.XXI ja han parlat de la demografia a 60 anys vista. Possiblement encertaran més que Malthus en la seva època. Si fa dos segles preocupava l’excés de naixements i l’escassetat alimentària, molt abans d’acabar el segle actual inquietarà la longevitat i la manca de treballadors. Pronostiquen la necessitat irremeiable d’una immigració preparada, però, amb valors afegits per al país acollidor. No serà transitòria sinó estable. Els demògrafs parlen de 70 milions fins l’any 2070. La procreació dels autòctons europeus, encara que existís la poligàmia, seria insuficient. Un continent envellit sobreviurà gràcies a la suma d’ètnies i cultures diverses que posaran a prova la supervivència cultural i lingüística pròpies. Per evitar aquesta atomització i dispersió caldrà racionalitzar la integració immigratòria. Només amb una cohesió generacional serà possible no perdre la identitat europea, sense parlar d’estats o nacions concretes.
Esperem que quan el país hagi sortit del túnel comencin a debatre seriosament la immigració sense frivolitats i sense aparcar el tema de les jubilacions, vinculat a la producció i la qualitat de vida.
Ramon Mas Sanglas – 10/2/2010