Reforma fiscal més que laboral

Donar pals de cec és ignorar o no veure la realitat i aplicar remeis inadequats a la malaltia. Després dels darrers desencerts econòmics que pretenien pal•liar la crisi, les arques públiques estan quasi escurades i sense fruits consistents. Tres exemples: uns ajuts a la Banca que ha tancat l’aixeta dels crèdits a empreses i a particulars; el pla Renove de l’automoció que ha estimulat les vendes, però, no ha impedit la reducció de plantilles; les inversions municipals puntuals (Pla E) que només han allargat l’agonia laboral d’uns pocs, ara a l’atur. D’això se’n diu ineficàcia o apedaçament. El mal és de soca-rel. Pretenen esporgar uns branquillons poc estètics, en lloc de tallar el brancatge que obstrueix la claror i transparència. Dit altrament, es vol fer una reforma laboral dels treballadors, quan fa falta una reforma fiscal directa i frontal. No hi ha valentia política, empresarial, ni sindical, de dir les coses pel seu nom sense més voltes. Qui posa el cascavell al gat salvatge sense ser esgarrapat?
L’objectiu fonamental de la reforma és sanejar les inversions estatals malmeses i l’atur galopant. Això exigeix renúncies econòmiques i sacrificis dels més benestants, i no exclusivament a costa d’una reforma laboral general del país. Si els originaris de la crisi, -fruit d’una especulació empresarial continuada i la mala gestió pública dels ingressos- , no són els treballadors, per què ha de recaure sobre el col•lectiu més feble la fallida i el pes de la recuperació ? Tot l’esforç negociador quedarà centrat en la jornada, acomiadament i contractació dels assalariats, quan sabem que l’administració pública és el gran desert del descontrol. No és cap secret l’exageració salarial de certs alts càrrecs ministerials que fan la competència a les nòmines de molts polítics, ex ministres i presidents amb sous sovint vitalicis i jubilacions amb pocs anys cotitzats. Són les hemorràgies greus que eixuguen els estalvis de l’Estat, a més de l’excés de funcionaris i organismes públics fàcilment fusionables. La mesa negociadora discutirà les retribucions màximes de la mà d’obra més barata del mercat, sense cap esment dels salaris anuals sobre dimensionats superiors als seixanta mil euros, -sense comptar beneficis i extres- i els càrrecs múltiples. El neoliberalisme fa màniga ampla per no barrar cap pas al consumisme més ferotge. Amb aquesta irracionalitat es pot demanar austeritat i més restriccions? La sostenibilitat d’un sistema laboral ha de ser bilateral i també proporcional en funció de l’esforç, capacitat o preparació i responsabilitat. Tres factors dignes d’una remuneració addicional -amb uns topalls raonables- , sobre la base d’un salari just per a tothom. L’exigència del rendiment només té lògica en el marc de la justícia compartida. Quan la xarxa política o administrativa estatal, autonòmica i comarcal està contagiada per l’afany del poder i una plaça laboral és garantia d’estabilitat sense un seguiment, esdevé ineficaç a mig o llarg termini massa sovint. Malauradament, els funcionaris i polítics bons han de compartir la mala fama dels mediocres o corruptes.
Fins aquí el dic de contenció per no buidar del tot l’embassament. Per veure’l novament ple pot passar més d’una dècada si el cabal d’entrada no augmenta substancialment. Les recaptacions indirectes a través del consum i els rebuts per les despeses mensuals són engrunes al costat dels grans capitalistes. Experts en economia no silencien que només amb una reforma fiscal decidida i ferma dels impostos directes –qui més té, més paga- , el país sortirà de la recessió o estancament. Una nació amb rendes baixes i mitges no ha de permetre que les classes altes amb sous d’escàndol tributin només un 24% dels seus interessos. Jugadors, directius empresarials i banquers són simples mostres dels intocables. Si el salari mínim interprofessional és un element quantificador per a les prestacions socials, el límit d’un salari màxim hauria de ser un referent obligatori per als funcionaris i polítics, com les seves pensions, sense excepció de cap tipus. El comunisme és una filosofia arcaica. Però, la justícia és un reclam social històric del proletariat en un món cada dia més globalitzat. L’obstinació en marcar diferències entre rics i pobres portarà més conflictes col•laterals. Els pactes laborals seran poc resistents si no minven les discrepàncies en el repartiment dels beneficis productius comuns.
El control de la despesa pública en un país democràtic –la suma dels impostos totals recaptats- , correspon al poble. Per què no coneixem els detalls de les partides pressupostàries del personal de cada ministeri i conselleria, per exemple? És evident que la política manipula l’economia a través del partidisme, font de l’avarícia per governar. Aquesta malaltia només es cura amb la teràpia de l’exemplaritat com a contribuent i essent un bon servidor de la ciutadania. La utopia interessada és una forma més de viure, per al cec que pot i no vol veure.
Ramon Mas Sanglas – 6/2/2010

http://www.lavanguardia.es/lv24h/20100210/53888200628.html