Campanades fora de temps

No és difícil, sinó impossible, governar a gust de tothom. El consens total és un somni. Encertar quan toca i no toca en política és apostar, perquè els interessos dels poders partidistes mai són coincidents. Faig referència als temes de les vegueries a nivell autonòmic i a la reforma de les jubilacions en el marc estatal. Dos blocs legislatius d’índole diferent, però, comuns en la inoportunitat de la seva resolució. La crisi econòmica del país, en estat crític i agut, fa temps que havia d’haver estat l’ull de l´ huracà amb la creació de llocs de feina buscant la convergència de criteris socials, empresarials i de govern. Pedaços com el Plan E i el subsidi addicional de sis mesos per als aturats amb la prestació esgotada, han estat un fre a la legislació laboral estructural immediata, malgrat l’ajut conjuntural.
S’ha tramitat la nova divisió territorial del país atenent les exigències de l’Estatut, pendent del TC. Fa anys que ballava aquesta remodelació geogràfica, però a canvi d’abolir velles estructures. Canvi vol dir rellevar formes antigues per una xarxa administrativa més eficaç i adaptada a les necessitats actuals, a més de les raons històriques. Tots tenim in mente les funcions indefinides de les Diputacions Provincials amb dependència centralista i la complexitat dels Consells Comarcals com a entitats gestores –sovint de justificació dubtosa- per les interferències municipals. Si les vegueries no han de simplificar el mecanisme relacional amb l’administració, el ciutadà quedarà més descol•locat a l’hora dels tràmits. Quins continguts específics tindran en la pràctica les vegueries, set de moment? L’esperit inicial era reduir passos i funcionariat, i no crear solapaments administratius. Si ha estat un pur compliment estatutari quedarà en una simbologia, sempre i quan passi la prova de foc dels tràmits parlamentaris del govern central. Eradicar la noció de província -només per a Catalunya- , que continuarà vigent a nivell nacional per fer les eleccions de l’Estat, sembla una duplicitat conceptual inapropiada. Catalunya ha de tenir una doble cara o figura regional? La crisi demana reducció de despesa pública i de funcionaris a canvi de més inversió en la petita i mitjana empresa, motors i esperança de progrés del país.
El segon gran despropòsit d’aquests dies ha estat l’anunci d’una reforma de les pensions a l’esquena d’un consens patronal, sindical i polític majoritari. Les negatives contundents de tots els sectors han fet recular les pretensions d’una jubilació forçosa al 67 anys i uns càlculs a la baixa. Moltes raons ho justifiquen, a més de les forces físiques. No és cap urgència fer previsions a molt llarg termini sense solucionar el problema galopant de l’atur. Aquí està el secret de la solució. La guardiola de les reserves que s’estan buidant més de pressa del previst, no s’ha de recuperar amb més sacrificis dels grans, sinó amb les aportacions dels joves desenfeinats que estan esperant el seu torn amb drets al treball. Calen reajustaments importants de redistribució equitativa. S’han d’actualitzar els paràmetres dels càlculs en funció de l’aportació i no en base als quinze darrers anys que poden ser se simple subsidi. És de rebut que els treballadors de cinquanta i més anys condemnats a l’atur per sempre més, tinguin el reconeixement dels seus llargs anys cotitzats amb una pensió justa i digna. Que el sistema no atorgui privilegis de cap tipus a costa dels béns de l’erari públic amb pocs anys cotitzats –polítics amb dues legislatures- , ni pensions vitalícies i més d’un sou permanent o temporal fora del càrrec en actiu. Si el salari mínim interprofessional és un referent social per als més desfavorits, un salari màxim hauria de marcar el topall per als alts càrrecs públics com a patró de justícia. Qui vulgui millorar el seu status com a pensionista sempre li queda el recurs dels plans de pensió privats. Aquestes bases equilibrarien les balances dels ingressos permanents si el relleu fos constant i flexible, respectant qui vulgui treballar i remunerat, fins els 67 anys o més. Per tant, la revisió del Pacte de Toledo no es pot desvincular d’una reforma laboral urgent per aturar l’escalada mensual de treballadors sense feina, la sagnia més greu d’un país.
Ramon Mas Sanglas – 4/2/2010