Inutilitat de les balances fiscals

Tots els espanyols som iguals davant la llei, proclama la Constitució. Els diferents status de dèficit entre les Autonomies ho contradiu. L’endeutament generat per l’administració de la pròpia recaptació i la inversió pública des de l’Estat denota que el mecanisme falla o el repartiment és injust. Els vasos comunicants entre elles per equilibrar els desajustaments econòmics i serveis comuns són inexistents o poc eficients Si l’arbitratge del govern és incapaç per organitzar el joc o la lliga de disset equips i necessita de la intervenció europea per salvar el país de la fallida, el control oficial del sistema no serveix. És la font del desgavell econòmic i de les acusacions recíproques que ens brinden els titulars periodístics fa setmanes. Catalunya, una vegada més, l’epicentre, amb la picabaralla partidista en l’alternança de la Generalitat. Altrament, la Comunitat madrilenya apareix neta i modèlica. Amb l’ajuntament més endeutat de la capital de la nació, ¿funciona la màgia de la transversalitat local del partidisme? O l’Autonomia de la capitalitat té accés a més privilegis i tractes de favor?
Els retrets polítics entre catalans i castellans no és cap novetat. El més vergonyós als ulls del ciutadà català, però, és la trencadissa de plats en el Parlament de Catalunya entre partits. La desavinença d’aquí autoalimenta les retallades imposades allà. La nostra feblesa de consens és la seva fortalesa d’exigència. El cafè per a tots el paguem a preu de whisky de marca. Fins ara, ¿en quina Comunitat s’ha anunciat tisorades tan dràstiques en educació (30%) i sanitat (10%) o noves taxes universitàries amb poques beques? Són els pilars del benestar social i el futur del progrés del país. El greuges comparatius són palesos arreu del territori tant en serveis mèdics i hospitalaris com en la gratuïtat i recursos educatius. L’evidència del desequilibri fiscal és palpable per un profà en economia. Els nostres diputats, ¿no poden dedicar un monogràfic parlamentari exhaustiu per unificar criteris sobre les balances fiscals de cada any, saber què donem i rebem de l’Estat? Si no són capaços d’anar plegats com a gestors i economicistes serà perquè l’ambició maligna del poder i el partidisme poden més que el dret constitucional de la igualtat i la transparència. Si el pregonat espoli fiscal dels catalans (20.000 milions anuals) – tema estrella dels independentistes- fora una realitat demostrada al Parlament de forma unitària i racional, l’única sortida justa serà el canvi de sistema financer, de manera consensuada i pacífica o unilateralment -en cas de negativa nacional- , si ho exigeix el poble via referèndum. Aleshores sí, urgeix un concert econòmic propi abans s’obri més l’esquerda entre els separatistes dels dos bàndols.
El macro dèficit estatal, no es pot eixugar a costa de les Autonomies, únicament, sense reduir estructures nacionals inoperants, ja traspassades. Cada Comunitat intenta afrontar els seus problemes sobrevinguts abans i ara amb la crisi. Gairebé el 50% dels dos milions i mig d’immigrants que té Espanya viuen a Catalunya. Els pressupostos anuals de la Generalitat s’han estirat cada any més, per atendre aquesta allau immigratòria sense ajuts exteriors proporcionals, aportant la mateixa quota a la solidaritat autonòmica. La locomotora catalana és història. Ara anem de pidolaries a Madrid per arribar al nivell de la resta d’espanyols. Som una de les cinc Comunitats més endeutades amb un índex de pobresa del 25%. ¿Per treballar poc, donar massa o administrar malament? ¿Per què la gent no protesta massivament? El català té esperit de resistència històrica a les adversitats. De la nostra flaquesa reivindicativa com a col•lectivitat se’n aprofita l’adversari per demanar més, donar menys o pagar més tard.
Ramon Mas Sanglas – 3/3/2011