Catalunya, està pitjor que la resta d’Autonomies?

Més de 50.000 famílies catalanes –de del 2007- han perdut l’habitatge per no pagar la hipoteca, el 30% dels catalans viuen al llindar de la pobresa, 600.000 persones –oficialment- han perdut la feina a Catalunya. Són titulars de la premsa quotidiana. Motius de pes per convocar una cimera anticrisi amb solucions urgents.
L’Estat central fa mesos va començar la feina ingrata –encara que tard- de les retallades i les congelacions, a nivell nacional. Les Comunitats han estan recriminades per no eixugar el seu dèficit excessiu. El govern de la Generalitat ha fet més restriccions en conselleries, personal, sanitat (10%), ensenyament (20-30%), obres públiques urbanes. Tot i això, seguim pagant els mateixos impostos de solidaritat a l’Estat. Si som els ciutadans espanyols més endeutats ens correspon ser pioners en austeritat, però, ¿no ens hem quedat poc més que sols fent dieta autonòmica, fins ara? Potser les notícies del centre i del sud no arriben al nostre extrem peninsular.
Encara fem poc per sortir de la crisi, ens diuen. Està arribant una segona onada europea d’imposicions amb convenis més unificats, dosificació de salaris segons la productivitat i no l’IPC, invitació a més privatitzacions de sectors públics i l’aflorament de l’economia submergida. A nivell estatal arriben aires frescos amb la supressió de duplicitats administratives nacionals i autonòmiques. Però, la resistència continua intacta en la reforma fiscal dels més afortunats, alts càrrecs i el servei bancari. La desconfiança dels nous emprenedors sense la garantia de beneficis i liquiditat financera té el país paralitzat amb cinc milions d’aturats. Sense canviar de xip econòmic -empresaris i treballadors- , que mai més tornarem a lligar gossos amb llonganisses, el país no aixecarà el cap. La liberalització del mercat no és la solució, sense injecció de més capital controlat, públic o privat. És paradoxal la privatització d’empreses públiques perquè esdevinguin competitives. Equival a dir que el funcionariat ha caigut en desgràcia als ulls de la rendibilitat. ¿Falla l’estímul perquè la seguretat laboral de les oposicions compensa en escreix?
Sis hores de cimera política, empresarial i sindical a Pedralbes han estat l’aperitiu de futures trobades. Cap acord concret. Només bones intencions per arribar a bons acords. El programa dels assessors del govern espera en el calaix de les oportunitats mentre els aires partidistes s’apaivaguin i el consens trobi una escletxa. De moment grans desitjos sobre el corredor mediterrani, la reforma del futur professional, retoc d’impostos, menys burocràcia empresarial i més atenció als sectors perjudicats. Volem una reactivació econòmica sense posar el dit en la nafra clau: si Catalunya paga més del compte a Madrid -20.000 milions anuals- , ¿per què no es destapa d’una vegada la veritat o falsedat d’aquesta incògnita? ¿És un esquer del sectarisme independentista o una fal•làcia numèrica que no convé desvelar per no ferir cap bàndol? Si el compromís electoral estrella del CiU fou un concert econòmic català, la transparència de les balances fiscals és imprescindible. La maduresa del ciutadà sap acceptar la cruesa de la realitat que viu. Si l’espoli o excés de solidaritat existeix, ¿per què se’ns amaga? Fem justícia i deixem de ser ingenus pagant més plats trencats si no ens pertoquen. Les estretors autonòmiques no permeten el luxe de regalar res. Catalunya no és Alemanya. Per contra, si és un mite, acabem amb els somnis.
El sindicalisme ha de canviar l’etiquetatge reivindicatiu clàssic si volem convertir el treballador en un accionista dels beneficis empresarials, salari en funció del rendiment. És la mecànica capitalista: a més productivitat, més guanys. La globalització ens porta a la competitivitat irremissible? Apliquem-la tots, amos i operaris, amb racionalitat. Són els nous valors del diner en funció de l’esforç qualificat i responsable. L’empresa occidental del futur camina envers el capitalisme compartit, en dèficits i superàvits. Acceptem les conseqüències tots, si de veritat no volem conflictes laborals.
Ramon Mas Sanglas – 26/3/2011