El perquè la democràcia fa aigües

No em refereixo als pobles que la ignoren. Penso en aquells que presumeixen de demòcrates madurs, sense excloure Catalunya. Tenim sobrades mostres de reticències democràtiques en les darreres setmanes en el traspàs de govern, d’embarcació. Les picabaralles numèriques, que no quadren, entre els partits catalans i les confrontacions amb l’Estat central són debilitats d’un sistema polític que no es mereix el poble, la democràcia.
El símil del vaixell –Catalunya o Espanya- em sembla perfecte. Busquem un bon capità i timoner, votat pel poble, que intenta envoltar-se de la millor tripulació de diputats, consellers o ministres. La boira de la crisi els fa difícil albirar l’horitzó per encarar el rumb més encertat. Compten amb els motors dels pressupostos anuals i el carburant dels impostos. Quin és el problema per arribar a port després de la travessa cada quatre anys? Dels contravents i els tripulants que no va a l’uníson, que remen en direccions contràries, exposant el passatge al mareig i naufragi. L’administració indeguda i opca als ulls dels passatgers.
Governar bé no és ser guardià del secret del combustible disponible. És ser responsable de la navegació sense batzegades, donar comptes fidelment cada any a la clientela –que han costejat el creuer- i arribar al port amb suavitat i bon regust. Si apareixen incidències tota la tripulació –també l’oposició- n’ha d’estar al corrent. Si falta combustible, i cal una reposició especial a costa del ciutadà- hi ha d’haver constància escrita. El capità és qui respon del dèficit o superàvit de cada exercici si gaudeix de la confiança dels seus assessors i mariners. Quan, any rere any, emparats amb les turbulències de la mala mar o la negror de les tempestes operen maniobres perilloses, el fracàs electoral és el seu premi. La democràcia camuflada acaba amb la indignació i la pèrdua de futurs clients.
L’Estat espanyol té una flota de disset embarcacions pescant en aigües pròpies. Amb xarxes semblants, de propietat o manllevades, cadascuna intenta fer el seu agost i la millor subhasta diària per abastir les necessitats dels consumidors. ¿Per què resulta tan difícil respectar les regles del joc entre embarcacions? Les ambicions desmesurades de la marineria és la escletxa i amenaça que acaba fent aigües. Si el barco s’ha fet vell no es pot apedaçar, s’ha de canviar. Si la dita, “qui paga mana” és de savis, el patró té l’última paraula. El poble ha de decidir.
Ramon Mas Sanglas – 19/3/2011