Política sense polítics

Abans de dos mesos estarem capbussats novament en la parafernàlia electoral de les promeses i les despeses. ¿No serien vàlides i més exemplars unes eleccions sense campanya? Polítics, que imposeu retallades a sanitat i educació, esperem el vostre exemple d’austeritat. ¿No es pot prescindir de dinars i sopars, dels muntatges massius, dels murals publicitaris de carrer? Amb els debats televisius, radiofònics, la premsa i la informació domiciliada és suficient. Seria una magnífica ocasió per canviar programes teleporqueria per taules rodones dels candidats. ¿Quants partits, ambiciosos d’una regidoria o l’alcaldia es tiraran els plats pel cap per ocupar un lloc al seu ajuntament? ¿Obsessió per manar o predisposició per servir? Les eleccions, en plena crisi, també són un trampolí laboral per fer entrar un sou més generós a casa.
L’addicció obsessiva més per governar, que per convicció ideològica, crea un revulsiu cada vegada més contaminant. La burocràcia ha esfumat les essències del bon governant, competent i conegut. Volem el gestor de confiança, no l’ ideòleg de torn. Per què el sistema occidental ens ha enxarxat en la maquinària partidista? Ens ha fet víctimes d’un segrest legislat pel mateixos polítics sense alternatives, en pro del seu continuisme “professional”. La rutina política és inadmissible. El poble, l’arrel democràtica, passa a segon terme, engolit pel partidisme. Fer política autèntica, de la bona, sense la submissió al sistema, ¿no seria el renaixement del governant assenyat, lliure i de casa?
Seran molts milers els aspirants desconeguts a unes places comptades, amagats darrere el teló del cap de llista. El gran obscurantisme de les candidatures tancades. Votar una papereta és quedar-se amb tot el pack. Una loteria a l’atzar. On està la base del servei polític, ¿en la persona o el full de ruta de la promesa? Sense conèixer la vàlua individual no es pot donar crèdit a les propostes col•lectives. Si el vot parlamentari o del consistori està lliure de la servitud partidista, l’elector hauria de saber el grau de compromís de cada membre en temes clau. És l’abecedari de la transparència que ofereixen les llistes obertes, sense ordre preferencial, alfabèticament. ¿Quants anys hem d’esperar per tenir una llei electoral on els ciutadans votin persones i no llistes per imposició?
Compartir un sistema electoral amb candidatures obertes de partits i llistes “apolítiques”, sense cap afiliació ideològica, seria el millor test sociològic per veure un alt nivell de participació i les preferències de l’electorat. Cada municipi seria una sorpresa. No tinc l’esperança de veure tal realitat. Seria la fi per a molts partits i polítics. La persistència del mecanisme actual –de camuflatge i totalitarisme- és la seva garantia de pervivència. Com a mostra de rebuig democràtic l’elector només li queda el trist recurs del vot en blanc o l’abstencionisme, que tots lamenten sistemàticament, per quedar bé, la nit de cada escrutini.
Ramon Mas Sanglas – 22/3/2011