Un país sense llengua no existeix. Només quan es parla, s’escriu i transfereix a les generacions és font de vida popular i té garanties de continuisme. Polèmica tan evident com innecessària entre els amants del català –amb veu legislativa parlamentària- i els detractors, emparats en el bilingüisme constitucional. Si Catalunya és un país d’acolliment, en quantia desorbitada, té raons sobrades per vetllar i exigir l’aprenentatge del català, si no vol desaparèixer. Foc creuat que alimenta el front independentista. Un Estat català tindria una sola llengua oficial.El debat va més enllà: qui és immigrant a Catalunya? La llengua, ¿és un element determinant o vinculant de la integració per sobre la llibertat i els valors individuals? Si no és un requisit indispensable per a la comunicació amb l’entorn, no ha de condicionar la seva residència. És el cas de l’immigrant temporer. Però, sí, quan afecta la cohesió social com a treballador o resident permanent. Sense excepcions. Aquests nouvinguts espanyols, europeus i extracomunitaris haurien de mostrar un mínim interès per aprendre el català. La preferència o excusa del castellà és un recurs erroni perquè la cooficialitat no exclou cap de les dues llengües.
Una país, quan més petit, si vol conservar la seva identitat ha de ser curós perquè els seus habitants no descafeïnin la llengua autòctona. Si no saben el castellà, no desapareixerà Espanya, té molts milions de parlants. Per raons d’igualtat, una Comunitat amb llengua pròpia té més dret a exigir-la, començant per aquells que ocupen un càrrec públic. Més encara, qui ostenta una funció docent. La comunicació ha de ser bidireccional en la mateixa llengua. Un pas endavant seria la integració cultural i les tradicions.
La normativa no s’ha entendre com una imposició sinó una millora personal, per iniciativa pròpia. Si els nens estan immersos en un sistema escolar bilingüe, ¿per què els adults han de negar un esforç que els enriqueix de forma individual i social? No és cap renúncia a ser espanyol, xinès o bolivià si un immigrant se sent català, més a més, i el parla. És un procés cohesionador, malgrat no ser imprescindible per trobar feina. A vegades és un condicionant. Quan els fills d’immigrants nascuts aquí ocupin els llocs de treball dels adults reticents a la integració, se’n adonaran de les conseqüències positives i negatives de la multiculturalitat.
En moltes nacions europees, com Dinamarca o Alemanya, és obligatori saber la llengua del país per treballar-hi i tenir una residència permanent. Negar-s’hi és sinònim de rebuig patriòtic o inhibició nacional. Pitjor encara, quan la fòbia té derivades polítiques. És el perill de les ordenances que afecten els sentiments: revoltar-se amb la falsa excusa de discriminació. Un certificat d’integració només serà protocol•lari si la persona que el rep no se sent una mica d’aquí i parli català per convicció, no a contracor.
Ramon Mas Sanglas- 22/3/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada