Escola i societat en desacord

Tots els pobles i països són diferents per la llengua, cultura, geografia, tradicions. En la varietat està la riquesa. És bo acceptar-nos com som sense deixar de ser autocrítics. Per mimetisme Espanya mira Europa –la nòrdica, en especial- com un referent en el marc laboral, econòmic, industrial, educatiu. Vull centrar-me en el darrer ítem: l’entorn social del hàbits, els calendaris i la jornada laboral. El fracàs escolar espanyol que ens atribueixen diferents informes de rànquing europeu demana respostes, ¿per què ells millors i nosaltres cuers? ¿És un problema de persones o un mal sistèmic d’estructures socials diverses? Si la climatologia, el sistema pedagògic inadequat, els horaris mediterrànies nocturns, la jornada laboral partida i la falta de convivència entre pares i fills són factors determinants en el rendiment dels nostres estudiants, ¿no són motius suficients com per eradicar algun mal hàbit de la societat adulta i canviar estils organitzatius d’escola i empresa?
El calendari escolar anual contempla 180 dies lectius i el laboral 217, descomptant caps de setmana, 30 dies vacacionals i 14 festius obligatoris. Els 37 dies de diferència respecte dels fills són les jornades negres que s’han de buscar la vida per tenir-los ocupats a casa o fora de l’escola. ¿Per què no equipar aquests centres públics i concertats en èpoques de descans lectiu amb monitoratge i activitats adequades? Si a l’ hivern es combat el fred amb calefacció, ¿per què no la calor amb refrigeració? No ens imaginem fer vacances per culpa del fred. Per què la calor, doncs, ens limita horaris i calendaris? Climatitzar les escoles és més rentable que subvencionar quinze dies de colònies cada any a cada alumne, per exemple. Seria una amortització profitosa d’uns edificis públics i concertats en benefici de la conciliació laboral i escolar a prop de casa.
La proposta conciliadora no implicaria ampliació de matèries ni més hores lectives, amb caràcter voluntari. Els objectius dels calendaris europeus són: més hores de convivència familiar a partir de mitja tarda, interrupció del curs cada dos mesos en benefici del rendiment i la major compatibilitat possible de les vacances de pares i fills. El factor clima és secundari per a ells i fer vacances al juliol o l’agost no és cap obsessió. L’activitat productiva no es paralitza en ple estiu com aquí. Aquesta flexibilitat permet mútues adaptacions, no fer totes les vacances de cop i compartir-les amb els fills en els descansos interanuals.
La major dificultat conciliadora rau en la jornada de treball dividida pel llarg descans del migdia que no permet estar a casa les sis. El canvi exigiria nous hàbits gastronòmics, canvi d’horaris comercials i anar a dormir més d’hora, per començar la jornada més aviat. Apropar-nos més al ritme europeu: menys fanfàrries nocturnes, més racionalitat de la llum solar amb més estalvi energètic familiar i industrial. Una part de la restauració mediterrània es queixaria per la pèrdua de clients i els menjadors escolars en guanyarien si els pares unifiquessin la jornada partida. ¿Estem disposats a renunciar costums –no sempre els més lloables- en benefici de la convivència, rendiment laboral i escolar? Fer-ne dia de la nit, tancar comerços a les 9 del vespre per obrir a les 10 del matí fa capgirar la vida familiar. Ningú nega que les hores més rendibles són les primeres, fruit d’un bon descans.
L’eslògan “Spain is different or typical” és una marca de valors identitaris. Però, té connotacions pejoratives quan es desmarca de la resta europea pels resultats poc satisfactoris. Si els nòrdics –els capdavanters- són el nostre miratge, quelcom hem de canviar del nostre estil de vida i conductes horàries per ser més eficients. No donem la culpa al caràcter ni al clima. L’hàbit de treball és una conquesta personal, però la societat hi ha de contribuir amb un entorn favorable. Les estadístiques surten d’una gran col•lectivitat. Si el fracàs escolar és tan rellevant indica que només els intel•ligents o els voluntariosos reïxen per iniciativa pròpia, poc gràcies la societat que els envolta.
Ramon Mas Sanglas – 15/3/2011