L’escola, l’ase dels cops

Li plou patacades pels quatre cantons. Cada any bat nous rècords. Educació i política intenten fer parella, però, esdevé inestable. Reformes improvisades de normes, continguts i horaris, retallades de recursos i personal, ara ordinadors, ara llibres. La suma deriva en un fracàs que ningú vol assumir, fruit de les batzegades d’un sistema sense horitzó. Acabem amb l’escola laboratori d’una vegada. Volem un país amb una escola selectiva, disciplinada, autònoma i preferent socialment per ésser selecta. La fragilitat dels usuaris té prioritat als interessos del món adult. Per consolidar les noves generacions l’ensenyament no pot encabir-se a pressió en una societat marcada pel capital i la carència de valors individuals com l’esforç.
Acabem de viure l’experiència de la setmana blanca, negra per a molts pares i avis. Un muntatge artificial d’aquest tipus, sortosament irrepetible, serà avaluat amb moltes incògnites econòmiques i d’organització. Si no conflueixen un mínim de factors familiars i empresarials, la compatibilitat horària i de calendaris sempre serà un etern miratge. Som europeus diferents perquè no volem renunciar a tradicions immemorials discutibles i hàbits quotidians millorables, emparats en el clima i l’immobilisme laboral.
La distribució del curs escolar amb descansos interanuals i les vacances laborals exigeix un estudi rigorós i consensuant entre educadors, polítics, empresariat, sindicats i entitats eclesiàstiques. La família, del tipus que sigui, mereix ser el nucli de la vida escolar i laboral. No a l’inrevés. No s’haurien de fragmentar per sistema les cèl•lules familiars per raons de les vacances. Alumnes i mestres també alhora, perquè molts d’aquests són pares i mares. La vocació no justifica la resignació. L’estoïcisme del sector docent i sanitari, en general, els fa més soferts i menys reivindicatius – en especial el sector privat per la inestabilitat del lloc de feina- enfront la manca de recursos i les diferències laborals.
La racionalitat del descans si no s’imposa en funció del rendiment, la flexibilitat mai serà un element preferent en l’organització laboral i acadèmica. L’obsessió per centrar les vacances anuals al juliol i l’agost invalida la capacitat d’unificar calendaris. La tecnologia té recursos per suavitzar les inclemències de la calor a les aules. La reducció de les vacances estiuenques permetria unes segmentacions del curs, a l’estil europeu, en cinc intervals acadèmics anuals. La variabilitat de la setmana santa no és cap obstacle insalvable. ¿Per què no fixar els períodes lectius amb durades semblants desvinculant les celebracions religioses de les vacances escolars? No suposa cap renúncia festiva tradicional, si es compatibilitza el divendres sant com a festivitat nacional. La reducció de les tres setmanes de descans per Nadal, començant les classes el 2 de gener – tot i respectant la diada de Reis- donaria marge per interrompre el primer trimestre, el més llarg, descansant la setmana de Tots Sants.
El camp de batalla més bel•licós és la jornada de treball. L’ intent de campanya sindical “a les sis tots a casa”, una pura utopia fins ara. Deixar només una hora per dinar entaulats, seria el gran terrabastall de la restauració? Vet aquí la paradoxa: ser mediterranis per costums gastronòmics no ens permet ser europeus en horaris i rendiment. Treballar les mateixes hores i rendir millor per disposar de més temps d’oci durant l’any és el gran objectiu que ens neguem assolir en la pràctica. L’anquilosament inconciliable del nostre estatus social no ens deixa gaudir de més hores de convivència i benestar familiar.
Ramon Mas Sanglas – 8/3/2011