“A igual treball, el mateix salari i drets”. És el lema i la praxis que hauria de presidir i emmarcar tot conveni laboral, de titularitat privada o pública. La discriminació entre funcionaris i treballadors privats n’és la culpable de molts conflictes, com el cas AENA, en concret. La privatització sembla ser l’ovella negra del mercat laboral. La hipotètica explotació de l’empresari és el papus més temut? O la pèrdua de drets adquirits? Aclarim dues premisses: Primera, pagar al funcionariat amb diners de l’erari públic no justifica millors sous pel fet de no haver-hi beneficis empresarials. Segona, la rendibilitat i l’eficiència d’una persona no es mesura només pel sedàs d’unes oposicions, ni l’estabilitat de la plaça ha de ser un premi vitalici. La caricatura de la finestreta única i del “vuelva usted mañana” de les pel•lícules espanyoles d’antuvi estarà viu mentre no es reformi el sistema d’accés al cos de funcionaris i desaparegui un reguitzell de drets acumulats -contraproduents- dels funcionaris estatals, autonòmics i locals.La conquesta d’una feina per oposició - per més dura que sigui- , sense una fase de prova i una avaluació periòdica de l’activitat laboral, no és garantia d’efectivitat, malgrat la capacitat. La seguretat d’una estabilitat és el pitjor enemic de l’eficàcia, quan falla la responsabilitat. Tal risc no succeeix en les entitats privades perquè el treballador està supeditat a un conveni bilateral, es controla el rendiment i no té el caràcter d’intocable. Sap que ningú és imprescindible i cal guanyar-se l’estabilitat dia a dia sense depressions.
Mentre el sistema de l’accés laboral públic no canviï la vaga serà l’arma més recurrent emparats en les seves garanties. Urgeix reformar la funció pública sobre la base dels vasos comunicants flexibles entre els dos sectors. ¿Per què un docent de la concertada amb experiència dilatada i expert en una àrea –mateixa carrera universitària que un funcionari- no pot accedir a una plaça disponible en un Institut sense oposicions? I a l’inrevés. Seria qüestió de procediment: anunciar les vacants dels dos sectors. L’expedient de l’aspirant –amb les notes acadèmiques, si cal- i la dedicació docent acreditada, mitjançant un currículum detallat, serien els requisits comuns. Si tots dos fan la mateixa labor, ¿per què marcar diferències d’estabilitat, salaris, horaris i drets de jubilació tan abismals? La consecució d’una plaça pública és sinònim de seguretat econòmica permanent. Per contra, qui no hi aspira o no ho aconsegueix és un fracassat. Paradoxa que estigmatitza entre bons i dolents, ben lluny de la realitat. La mediocritat i l’excel•lència existeixen a tot arreu.
Molts conflictes laborals s’arrelen per voler mantenir privilegis discriminadors. Els sindicats i l’empresariat –l’Estat el primer- haurien d’abolir els greuges comparatius desavinents entre treballadors del mateix gremi. Tota aspiració és raonable, sense injustícies entre homòlegs ni perjudicar a tercers. El cas Aena evidencia un xantatge clar al sector turístic –per les dates clau de vaga- que necessita d’aquest personal. Els negociadors del conflicte si no minimitzen o anul•len les diferències entre tots els treballadors del gremi aeroportuari, la democràcia de la igualtat serà quimèrica, una vegada més, i el problema més greu.
Ramon Mas Sanglas – 14/3/2011
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada