La guardiola de la tercera edat

Molts recordarem la primera guardiola de terrissa, primer incentiu patern a l’estalvi. Un tresor mimat de la infantesa, pel contingut i la fragilitat L’aniversari i el sant eren les millors efemèrides per aportar-hi alguna moneda, pocs bitllets. Treure una pesseta per l’escletxa era fer trampa. Petar la guardiola presagiava una necessitat extrema i era l’últim recurs per fer una inversió molt important. Ara, l’Estat té encomanada la custòdia i administració de la guardiola de cada vida laboral consumada. Els nostres polítics, vigilants i legisladors de l’estalvi laboral, ¿estan transvasant d’amagat el contingut del nostre dipòsit cap a altres destins? Si en època de bonança la Seguretat Social podia garantir folgadament les nòmines dels pensionistes més de vint anys, ¿per quines raons s’està imposant la tisora i el congelador arreu de la sanitat i les prestacions? ¿Té permís per petar aquestes guardioles i cobrir altres emergències públiques? La reforma de les pensions ha està la primera trencadissa, diuen que necessària, però, mal pactada.
L’Estat no regala res. El pensionista cada mes rescabala una petita porció del seu estalvi gràcies a l’empresa on treballava i les seves deduccions mensuals. Més del 50% de la mensualitat en brut tot plegat. És una devolució dels diners confiats a l’Estat per llei, amb el compromís explícit de ser reintegrats en forma de pensió revaloritzada segons l’IPC, no congelada. Aquest capital més els rèdits, en mans de l’erari públic al llarg d’un mínim de 35 anys, fins ara, és la moneda de canvi per pagar la pensió. El concepte popular que el govern manté vuit milions i mig de jubilats és erroni. El jubilat no és cap pidolaire ni paràsit de l’estat del benestar social. El terme usual de classe passiva -aplicat al col•lectiu- , antònim de treballador, és un qualificatiu injust i nefast. Està rebent els fruits del seu arbre que va plantar i cuidar molts anys, sotmès encara a l’IRPF, per segona vegada. Altrament podríem dir de les quotes benèfiques que s’atorguen a persones grans o joves que mai han cotitzat.
La prestació del subsidi que reben els cotitzants majors de 52 anys, aturats crònics, no és caritat. Els serà restada en escreix de la seva guardiola, segons el paràmetres establerts, quan tinguin l’edat reglamentària. És lamentable que la darrera reforma penalitzi el sistema a la baixa, allargant el temps de cotització amb el promig dels 25 últims anys treballats. La longevitat justifica, parcialment, l’endarreriment d’entrada oficial a la tercera edat, però, no la quantia, quan els barems de retenció en època laboral s’han actualitzat sempre. Admirem la tendresa de la infància, la vitalitat de la joventut i poc la saviesa de l’ancià. Per què les càrregues socials de la senectut són indesitjables quan tots hi volem arribar? El “dia de demà”, la jubilació, a pocs inquieta, si la salut és un bon company de camí i la guardiola s’ha emplenat malgrat suor i llàgrimes. La crisi n’és l’única culpable de la polseguera general? Ens obligarà esmicolar la guardiola abans d’hora? Caldrà fer-ne una segona, de privada, per sobreviure?
Ramon Mas Sanglas -???