Les temudes mesures
reformistes del govern Rajoy han deixat la ciutadania garrativada per l’abast
dels afectats i el mètode. Ho resumiria en tard
i malament. Van perdre el tren de la recuperació quan era possible –fa tres
anys- sense tantes destrosses i per pròpia iniciativa, lluny de les imposicions
europees in extremis. El procediment expropiador
del benestar ha estat tan erroni com el mateix contingut. Les reformes haurien
d’haver començat per la desaparició fulminant de les estructures institucionals
inútils, i sobre les persones amb poder adquisitiu més alt, no contra la classe
assalariada d’entrada. A hores d’ara estaríem a les acaballes de la crisi. La
primera experiència correctora de Grècia no va apaivagar l’orgull dels nostres
polítics. Van continuar amagant el cap sota l’ala enlloc de prémer
l’accelerador reformista intel·ligent. Tot plegat, una falta de lideratge
coratjós i de perspectiva envers el futur.
La revolta social
serà inevitable. No podem evitar els judicis més acarnissats per les noves
situacions dramàtiques dels febles. Dolen les conseqüències funestes quan
deriven d’unes causes basades en l’engany conscient i la mentida política. Un
govern sortit de les urnes fa mig any sabia l’estat cadavèric en què es trobava
el país perquè el PP governava en la majoria d’Autonomies. No obstant i així,
la fam de poder es va imposar prometent que mai apujarien impostos, l’IRPF i l’IVA, entre d’altres. Així es guanyaren la confiança electoral. Aquesta
traïció a la paraula compromesa, ¿li dóna autoritat moral i legal al govern per
continuar en la Moncloa o és motiu justificat de cessament pel clam popular?
Les majories absolutes poden ser realment el flagell de la democràcia.
La credibilitat en
el partidisme bicèfal de la nació està esgotada. Els manca idees regeneradores,
valor i dignitat per enfrontar-se als poders financers, als més afortunats i defraudadors.
Només s’atreveixen amb els dèbils i treballadors controlats. És hora de
l’alternança de sistema i mirar cap a Itàlia. Aparquem els partits polítics i
busquem ments tecnòcrates lúcides en economia amb un passat net. Tècnics amb
full de ruta definit sobre una nova arquitectura de país, capaços d’enderrocar
els murs institucionals i constitucionals que calguin per fer arribar oxigen
nou al poble. La ciutadania hi ha de participar activament mitjançant les
urnes, res d’oligarquies a dit. Un pacte neutral d’Estat o de concentració pot
ser la porta de sortida sense hipotecar més drets en sanitat i educació, ni
destruir les conquestes socials. No es pot trencar la guardiola laboral de les
pensions per pagar la servitud europea.
El panorama és desolador
per als optimistes. Més a Catalunya, pionera en retallades i capficada en
engendrar un pacte fiscal propi. Les prioritats polítiques del govern central
s’encaminen vers la unitat estatal, sense ruptures de cap mena i la màxima
recaptació per salvar un deute comú esfereïdor i acumulable. Tot i així, un
concert econòmic català no és incompatible amb la hisenda pròpia ben controlada
de prop. S’arrugarà el projecte convergent davant del tsunami unificador nacional
de les retallades? Aleshores, l’alternativa de la independència arrasaria per
majoria absoluta abans que suportar més duplicitats del doble cinturó,
autonòmic i espanyol. Les intervencions polítiques tenen unes fronteres que no
poden violar les competències nacionals ni estatutàries. Fins on arriba,
realment, la sobirania espanyola respecte d’Europa i la catalana respecte
d’Espanya?
Ramon Mas Sanglas –
14/7/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada