Manipulació política de l’economia

L’alarma d’una emergència nacional ha creat barra lliure als nostres governants conservadors per podar el benestar social de tort i a través sense desclassificar nivells de culpabilitat de la crisi, a fi de repartir les càrregues justament. L’Estat no té diners perquè se’ls ha polit en inversions fraudulentes i estructures inútils durant anys, directament o mitjançant entitats bancàries que tots estem refent sense res a canvi. Cada país té ulls i estratègies diferents sobre el ressorgiment de l’economia i pren determinacions segons el tarannà polític del seu partit. L’objectivitat sobre les víctimes de la recessió no existeix en termes ètics i morals. Un model recent i proper, digne d’anàlisi pels fruits de la recuperació, és la ràpida revisió fiscal del govern francès de F.Hollande. La visió i aplicació restrictiva socialista ha començat –seguint el seu programa electoral sense frau- per retallar als francesos amb més poder adquisitiu i als organismes estatals. Alguns exemples: suprimeix el 100% els cotxes oficials. La recaptació de la subhasta es destina al benestar de suburbis ruïnosos. S’aboleixen els “vehicles d’empresa” dependents d’entitats públiques. Els milions estalviats van a crear instituts d’investigació i a contractar 2.560 joves científics de l’atur.  Elimina el concepte “paradís fiscal”, socialment immoral, i eleva al 75% la tributació de les famílies que guanyen més de 5 milions d’euros nets l’any. Amb aquests ingressos contracta 60.000 docents. Redueix a l’Església i a escoles privades un subsidi de 2,3 milions d’euros que destina a noves llars d’infants i escoles primàries. S’estableixen “bonos-cultura” presidencials eximits de tot impost a les noves cooperatives i llibreries si contracten almenys dos llicenciats desenfeinats. Espanya, per contra, grava la cultura amb més IVA. Paral·lelament han desaparegut subsidis de revistes, fundacions i editorials a canvi de comitès “d’emprenedors estatals”. Redueix impostos als bancs que ofereixen préstecs tous a les empreses. Retalla tots els sous estatals: 25% (funcionariat), 32% (diputats) i 40% als funcionaris d’alt rang que guanyen més de 800.000 € anuals. Resultat en pocs dies: la inflació no s’altera i la productivitat francesa ha pujat des de juny per primera vegada en tres anys. De tot plegat, la pressió socialista dóna més credibilitat popular i fa repensar la política econòmica alemanya i europea.

La rigidesa unilatateral del govern conservador espanyol en les retallades ideològiques ha llençat el poble al carrer. És irrisori voler apagar el macro incendi del deute nacional amb galledes d’aigua, en lloc d’obrir les comportes del gran capital dels més rics a qui amnistia. La decapitació del consum amb més IVA i les escapçades salarials dels treballadors i funcionaris rasos evidencia que la recuperació del país s’intenta fer a costa dels pobres i la destrucció definitiva de la classe mitja, pilar de la producció autonòmica. No gosen tancar ministeris superflus ni modificar institucions costoses i estèrils. No eliminen d’arrel subvencions i privilegis dels partits polítics, entitats públiques i privades que viuen de l’erari públic enlloc dels seus afiliats i compromissaris. Falta coratge institucional i polític per revisar les estructures autonòmiques i administratives d’acord amb unes balances fiscals rigorosament equitatives.

L’enginyeria de la crisi neoliberal dels mercats augura una regressió espanyola durant anys. Quan els salaris actius quedin reduïts a la mínima expressió, ¿usurparan les restes de la guardiola dels pensionistes? Fa quatre anys el govern feia bandera dels recursos de les pensions fins l’any 2029. El deute europeu, ¿quant ha hipotecat d’aquesta joia laboral dels nostres jubilats, cada dia amb menys poder adquisitiu? Un terç d’aquest col·lectiu està alimentant fills i néts. És el baluard de quasi nou milions de persones que tenen les seves vides laborals comprimides en una guardiola de terrissa. La trencadissa amb retallades o congelació seria un apocalipsi familiar en cadena. Seria imperdonable enlloc de buscar els diners sostrets impunement o amagats en fortunes submergides. La majoria absoluta d’un govern no pot eludir la responsabilitat d’imposar obligacions als poderosos i alliberar als innocents d’aquest infern que no han buscat. El color polític d’un govern és responsable final de la bona i mala gestió econòmica del seu país. L’emmurallament en una majoria absoluta temporal no el farà invicte permanent si esdevé sord al consens i a la democràcia.

Ramon Mas Sanglas – 23/7/2012