Als nostres polítics catalans: El
possessiu “nostres” sona a compliment
per al ciutadà al·lèrgic a les urnes o que està desencisat i voldria esmenar la
seva papereta abans d’hora. La crisi no n’és la culpable única de tant
desgavell. Senyors diputats, el
maremàgnum parlamentari és símptoma viu de pluralitat ideològica que un poble
madur tolera. No accepta, però, les contradiccions segons el vent que bufa en
les esferes nacionals. No admet tanta dilació per pactar i tanta sordesa al clam
popular. Els vostres egos de partit us allunyen de la “vocació” de servei, convertida en tòpic per a molts.
Ens queixem de les
cimeres mundials dels poderosos que no arriben a cap acord. Seria sorprenent el
contrari. Les discrepàncies en les mini cimeres autonòmiques sobre un tema
trepidant com el pacte fiscal és una
mostra més de la desunió de criteris a petita escala per l’absència de model. Tants
partits, tantes propostes interessades. Presumiu de saber què vol i necessita
la societat catalana. On està el problema, doncs? En vosaltres. Des de quan el
protagonisme polític pot trepitjar la voluntat democràtica? Si les enquestes,
que avalen amb sobrada majoria absoluta la creació d’una hisenda i administració
catalana pròpies, no donen crèdit i força per al consens parlamentari, fem un referèndum
vinculant als ulls estatals. Són de poca talla els posicionaments partidistes
que pretenen imposar credibilitat amb segell propi. El PPC i PSC per no
desmarcar-se del centralisme polític respectiu rendeixen vassallatge de
fidelitat a Madrid. ERC i SI volen marcar territori envers un independentisme
inevitable. Els pares de la criatura embrionària–CiU- fa d’equilibrista per
donar a llum el seu projecte electoral estrella. ICV i Cs recelen de tot
allunyament social i constitucional. Les cimeres parlamentàries pro pacte fiscal, ¿acabaran trencant més
voluntats populars o enterraran l’arrogància política egoista amb un acord
creïble i durador?
Les
Autonomies estan astorades davant del fenomen català avantguardista. Les més receptores
econòmicament –Extremadura i Andalusia- ja temen el pitjor de la Catalunya “alemanya”.
Avesats a l’exuberància del subvencionisme presagien un apocalipsi social
després de trenta anys de generositat. La demagògia, per frenar el nou
finançament català, no és una bona amiga. Si no volen cap privilegi a costa de
Catalunya ¿per què demanen al PSOE impedeixi canvis per aconseguir la igualtat
entre Comunitats? Si ignoren les balances fiscals és per interès i ocultació de
la veritat. Que s’obri el llibre dels comptes recaptatoris i beneficiaris arreu
d’Espanya. Catalunya seguirà sent solidària amb justícia i proporcionalitat als
seus guanys, habitants i nivell de vida, però no, en perjudici de l’equitat com
fins ara.
Prou excuses de federalisme
utòpic, al continuisme del cafè per a tots. Foc nou al sistema institucional o desobediència fiscal? La crisi i el deute, una
excusa de govern per no admetre canvis ara i una urgència catalana per sortir
del pou. Com es compaginen? Els lligams constitucionals no poden esclavitzar el
dret majoritari i popular a decidir. Si la veu del Parlament és insuficient,
tremolosa, trencada o submisa al centralisme estatal traslladeu-la al carrer,
als amos i senyors de la democràcia.
Senyors polítics, el ciutadà vol
passar pàgina del malestar actual. Va confiar en vosaltres per trobar feina i
créixer, pensant en els fills i néts i compartir les seves ansietats i
necessitats. Si sou incapaços de dur el pacte
fiscal a bon port, a causa de les vostres trifulgues i ambicions polítiques,
deixeu el lloc i les urnes decidiran què fer.
Ramon Mas Sanglas –
10/7/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada