Tornada al passat territorial i administratiu

L’excusa de la crisi, l’estalvi i la duplicitat és aprofitada sense miraments per la majoria absoluta del govern popular per refer estructures històriques retrògrades. La reordenació municipal pretesa per Rajoy amaga un control directe dels pobles a través de les Diputacions provincials, entitats caduques i preconstitucionals. L’intent recentralitzador de municipis –esperem que fallit- revitalitzaria les demarcacions provincials desmembrant comarques. Tot un enyorament de les institucions territorials del segle passat.

Les Diputacions han rebut les crítiques més ferotges en tots els àmbits polítics, civils, nacionals i autonòmics per l’opacitat administrativa i com a relíquia provinciana. La vox populi les dóna per extingides. Molts càrrecs d’aquests organismes –amb sucosos salaris- estan vinculats a interessos partidistes, refugi d’expolítics o rebutjats per les urnes. La idea d’unificar serveis per simplificar despeses comunes entre pobles és positiva i necessària, però no, a costa de desfer mancomunitats funcionals ja operatives. La reducció de regidories i nòmines, tot i respectant la figura central del batlle, podria tenir efectes més democràtics reals si la ciutadania voluntària tingués reconeguda la participació vinculant en els plens municipals. S’ha d’admetre que el país i el seu sistema governatiu té un excés desproporcionat de diputats parlamentaris i regidors. Però, el camí d’aprimament de personal que s’ha escollit és el menys adequat. No ens cal aquesta institució superior caduca per aglutinar poblacions petites i catapultar el règim local en el més absolut anonimat sota un assetjament econòmic. Si per efectivitat ens calgués una reestructuració administrativa, Catalunya engegaria el pla paralitzat de les vegueries, abans que les províncies. Sobren totes dues, com els Consells comarcals, si d’estalviar es tracta. Cada poble té la seva idiosincràsia històrica i necessitats singulars que han de decidir els habitants i contribuents. Salvem la identitat més propera i peculiar.

La teràpia de les solucions anticrisi sempre ha seguit la mateixa direcció: de baix cap a dalt. Mai el camí invers. Encara no s’ha desplomat prou el món laboral, la sanitat i educació, que s’han d’escapçar els pocs brots verds del benestar social que li queden als petits municipis. En altes esferes de l’Estat sobren Ministeris amb personal desenfeinat perquè s’han transferit les seves competències. ¿Per què no es tanquen definitivament aquests gegants inservibles sense contingut? El ciutadà està veient de prop i molt preocupat els eixos intocables del govern. El nucli intern del món polític i banquer s’està enfortint amb més recursos europeus que no afloren en benefici del creixement productiu amb menys atur. Els sacrificis del poble tenen un límit. S’han malmès parcel·les socials del benestar que eren inviolables. ¿Continuarà la massacre amb més reformes laborals, segona retallada o congelació de pensions i l’oblit dels aturats sense subsidi? Els espanyols estan ansiosos per veure com i quan començarà a ser compartida i pagada la crisi –via decret -  per aquells que més còmplices van ser en crear-la. Si tot ha de passar pels tribunals, la tercera generació encara viurà de la mateixa esperança i resignació actual.

Ramon Mas Sanglas – 7/7/2012
http://www.elperiodico.com/es/cartas/lectores/vuelta-pasado-territorial-administrativo/65778.shtml