Crisi contra crisi

Espanya contra Catalunya no és cap titular periodístic nou. Ara la batalla externa no té fronteres i els mateixos adversaris estan dins de casa, entre partits. La guerra del deute envers Europa ha tret de polleguera al govern central sense mirar prim d’on i com treure recursos per donar resposta a les exigències europees. L’estat autonòmic ha de carregar tot el mort (només amb el 35% de despesa) sense disposar dels drets econòmics competencials que no rep. Quantes crisis vives ha d’apaivagar el contribuent? Una quarta onada de retallades imminents per als catalans fa dir “fins aquí i ens plantem”. Catalunya ja ha fet prou i massa durant trenta anys amb l’aportació solidària del 8% en detriment de les seves inversions i en benefici de vuit Comunitats que superen el rànquing de Catalunya com a receptores. La mateixa queixa és dóna a Alemanya. Baviera –el Land més productiu amb tres més- ha plantat la seva solidaritat envers els territoris restants acusant al govern central d’afavorir en excés les regions menys desenvolupades en perjudici propi.

La decapitació social del govern Rajoy a costa de les Autonomies ha sacsejat els parlaments regionals. La captació dels nous impostos nacionals sobre els consumidors no pot recentralitzar-se íntegrament. Han de contribuir a eixugar també part del deute autonòmic. Les duplicitats impositives són aberrants per injustes. L’astúcia política té límits i contrapartides. Els convergents del govern català van marcar l’objectiu del pacte fiscal com la meta per posar fi a tal espoliació permanent. Ha arribat el moment de la veritat parlamentària i de posar cara i ulls a la realitat: les xifres de la negociació en cada àmbit, dintre i a fora. Estem tips d’ambigüitats i desavinences partidistes. El ressò popular de les enquestes és altament favorable a la hisenda catalana: recaptació i administració, a l’estil del concert basc. Amb la mateixa contundència negativa respon el govern de l’Estat. Aleshores s’ha de passar a l’acció plantejada: referèndum popular vinculant o eleccions anticipades. Totes dues són veus finalistes de la democràcia. Quina és prioritària per a una millor sortida pactada o unilateral, sense repressions?  Si per a Catalunya el pacte fiscal és una porta de la crisi catalana i espanyola, per a Espanya representa la fuga del millor apostant.  No crec que facilitin la tercera via, la independència, que hauria de passar per les dues opcions anteriors, forçosament.

Fer volar coloms amb somnis de grandesa és fàcil. El català de peu –encara amb feina o a l’atur i el pensionista- vol esmorzar, dinar i sopar cada dia. Demanar-li a cegues un canvi radical d’estatus econòmic o polític per a Catalunya, sense valorar els pros i contres, és obligar-lo a donar pals a l’aigua. Fins que amb majoria absoluta els nostres diputats no presentin els comptes transparents d’una alternativa i la seguretat d’una nova Catalunya digna i viable als ulls europeus -sense conflictes nacionals greus-, el vot popular restarà penjat d’un munt d’incògnites molts anys. Si la garantia del dia-D en educació, sanitat, treball, pensions i benestar social és ferma, el poble català no dubtarà el SÍ a l’autodeterminació i el sobiranisme.

En aquest país s’ha volatitzat la paraula del polític cavaller. Els tribunals estan tips d’esmenar lleis i contra lleis recorregudes per la guerra d’interessos partidistes. Sobra opacitat i falta lleialtat als acords escrits que s’incompleixen per sistema. Sense lideratge fiable i un model d’Estat estable, ¿quins criteris i valors ètics infondrem a la generació dels joves?

Ramon Mas Sanglas – 18/7/2012