La defensiva sistemàtica dels polítics

L’orgull del polític professional mediocre es confon sovint amb la defensa aferrissada d’un patriotisme sectari en perjudici del ciutadà lliure que acaba essent la víctima d’una dubtosa democràcia. Aquí rau l’origen de la mentida política: la negació de la realitat, per no haver d’abaixar el cap i contradir una promesa electoral agosarada o etèria que dóna vots. Fer veure la inexistència d’una crisi quan existia de ple, sense prendre cap mesura dràstica a temps, va ser un camuflatge socialista de defensa partidista. Els missatges d’una “Espanya va bé” o “Tenim una banca consolidada” s’han vist despullats davant d’un ajut europeu forçós malgrat la tossudesa governamental: ”No necessitem cap rescat”. Ofegats pel deute i el decreixement el president va declinar la promesa de no apujar impostos incrementant l’IRPF i ara, per segona vegada, s’empassarà –per mandat europeu- l’augment desmesurat d’un IVA, que va reafirmar com a intocable.

El país crema – també materialment- i els nostres polítics, sense prioritzar solucions definitives d’eficàcia immediata, continuen atiant el foc de les retallades impositives al contribuent i treballador. El ciutadà socarrimat no sap com salvar els mobles i haurà d’afrontar nous reptes i equilibris familiars amb més despesa i menys consum. Un augment d’IVA del 4% al 8% i del 8% al 18% és un despropòsit total, enlloc d’apujar dos punts lineals els productes menys bàsics. Haurem d’escoltar-nos encara, que l’IVA no s’ha tocat del 18%? Estem quedant sense mobiliari en sanitat, educació i benestar social per salvar la integritat dels polítics als ulls de les cimeres dels magnats europeus. Si del rescat dels bancs espanyols -després del seu sanejament- depèn l’expansió del país, ¿quants anys d’espera ens manquen?

El president Rajoy emfatitza la necessitat de prémer l’accelerador reformista i de més restriccions. On ens vol portar? Sap el govern el preu fins el destí final? Ni una sola paraula sobre les reformes financeres, les institucions inútils, la reducció de polítics, parlamentaris i salaris oficials. Les veus discordants al respecte –presidents autonòmics de Madrid, Balears i Extremadura- són ofegades ràpidament. El degoteig constant de nous impostos públics s’ha convertit en el paradigma polític o model de finançament estatal sistemàtic. És la garantia de la seva vida governamental amb majoria absoluta a costa de l’agonia econòmica del país fins acabar la legislatura. No tenim sortida del cercle viciós sense una reforma electoral oberta, lliure de candidatures partidistes d’amiguisme. Amb polítics intocables tindrem un setge econòmic molts anys.

La llibertat autonòmica està més a l’entredit sota els tentacles de la centralització i les sentències adverses dels tribunals. Les competències estatutàries transferides són amenaçades de destrucció amb criteris unificadors espanyolistes. La llengua vehicular de l’escola, els horaris comercials en dies festius, duplicitats administratives i recaptatòries, impugnacions contra la LEC, són exemples de xocs de trens. Només faltarà la traca final del pacte fiscal, previ acord majoritari al Parlament. Una altra odissea, malgrat el recolzament popular del 87%. Per què el segell del polític ha de passar per damunt de la paraula final del poble? Resposta elemental: perquè no existeix la cultura del referèndum vinculant i el poder de les urnes és únic. Un argument més de l’orgull polític hispànic insà.

Mentre continuï l’esquema anacrònic del cafè per a tots i l’alletament a les pseudoautonomies per insuficiència productiva, beurem tots aigua de castanyes, en lloc de cafè. Urgeix la reestructuració territorial per refer motllos fiscals i crear locomotores creatives en benefici de tots, sense segregació, si arriba el consens. No és cap apocalipsi. Només cal un mínim de voluntat per no entabanar sempre als mateixos la recuperació d’Espanya. Catalunya no és Alemanya, ni en recursos ni en percentatge d’aturats. La prepotència uniformista del govern espanyol és incompatible aquí i amb l’Europa de l’homologació, del diàleg humil i l’equiparació laboral i salarial.

Ramon Mas Sanglas – 3/7/2012