Més voluntariat polític i menys nòmines mamandúrries

Qui més ha arruïnat el país, més obligat està a pagar el seu rescat, sense excepcions ni amagar culpes. El govern espanyol –també l’autonòmic- ha errat la via de recuperació per covardia. Ha sacrificat la piràmide del benestar social, educació i sanitat per refer la crisi, quan l’arrel del mal està en la cúspide del poder financer per mala gestió i frau especulatiu. L’Estat francès no ha caigut en el mateix parany de reactivació. Durant anys s’ha alimentat la maquinària burocràtica sense límits, amb alts càrrecs i salaris desbocats. Els mecenes banquers, amb sous astronòmics silenciats, es mantenen immutables emparats per indemnitzacions i pensions milionàries. El mecanisme estatal i autonòmic va duplicar funcions innecessàries que no gosen simplificar. Sobren institucions i milers de càrrecs de confiança i assessors opacs. Prou retallades al funcionari menys culpable. Transitòriament, urgeix salvar els mobles de la crema abans que la imatge catalana externa amb ambaixades o sis TVs públiques, entre d’altres sobralles. És hora de canviar criteris d’avaluació sobre valors imprescindibles i superflus. Retribuïm al polític per la feina ben feta segons la perícia professional, dedicació, qualificació i rendiment, no pel poder que ostenta o la responsabilitat. De ser així un conductor d’autobús o un cirurgià els supera, amb les vides humanes que té a les mans cada dia.

L’estructura institucional ha estabilitzat polítics mediocres sobrers. Tots sabem de la inutilitat del Senat, l’excés de diputats al Congrés i parlaments autonòmics, de la ineficàcia dels consells comarcals, diputacions i regidories municipals. Quan començarà l’aprimament de tantes nòmines prescindibles? És hora d’enfortir el voluntariat polític amb poder decisori popular, viu i directe, si ens creiem demòcrates. El ciutadà –sense remuneració- hauria de ser determinant en els plens municipals de petites i mitjanes poblacions, sota la directiva del batlle i el mínim personal administratiu qualificat. Ha calgut la crisi per definir la figura del polític eficaç? La negligència o incapacitat també mereix sanció d’immediat.  Acabem amb privilegis, aurèoles i vitrines polítiques de cotxes oficials, dietes de caviar i suites. El polític “vocacional” ha de barrejar-se amb el votant del carrer i el seu transport públic, sense AVES de primera i vols aeris business, per viure la realitat quotidiana. No conviuen amb terroristes per necessitar guardaespatlles. Ell mateix hauria de renunciar, per coherència, a tot privilegi quan deixa o perd la cadira temporal, sense sous vitalicis ni jubilacions amb règim especial. El polític depèn de l’arbitratge i vot popular. Per quina raó s’ha de fixar les condicions del propi salari? Càrrec únic i topall de 60.000 euros anuals abans que retallar un 10%  les pensions mileuristes.

Un país amb les arques buides i endeutat durant anys ha de sedassar les subvencions públiques i privades, de tipus institucional, cultural, religiós, polític, sindical i laboral. Tota entitat ha de ser autònoma econòmicament com les empreses, que tanquen quan deixen de ser-ho. La insolvència o dependència econòmica és una contradicció de la pròpia autonomia. Aleshores s’ha de mancomunar o buscar el paraigua de l’Estat central. Amb aquestes restriccions públiques de subsidis, malgrat el sacrifici que comporta, ens deslliurarem del rescat europeu, no de l’intern. Estem escrivint la història del futur: “queda prohibit el luxe, el dispendi i el descontrol”. Seguiment de l’eficiència laboral i repartiment equitatiu dels béns comuns escassos, com les pensions, en funció de la cotització aportada. No és de rebut equiparar-les totes, quan un treballador i l’empresa han pagat el màxim a l’Estat durant 40 anys (el 54% del sou),  mentre un altre ha cotitzat els mínims.

Comença una nova era econòmica i social: rics o pobres. Els polítics no poden alinear-se descaradament amb els primers, sota perill de marginació democràtica. Després d’una davallada galopant de confiança han de canviar el seu status social per abastar un bon lideratge, diferent de poder, que es pot aconseguir amb el protectorat dels opulents. Únicament el voluntariat polític de servei, quasi vocacional, podria fer perdre la batalla pel govern als polítics ambiciosos de sempre.

Ramon Mas Sanglas – 25/7/2012
http://blogs-lectores.lavanguardia.com/colaboraciones/mes-voluntariat-politic-i-menys-nomines-mamandurries/