Rescat per als privilegiats

Digueu-me que no és veritat. Segons el Diari de Girona i Ara és oficial la jubilació d’Ernest Benach, president del Parlament de Catalunya des de desembre 2003 al 2010 (govern del Tripartit), als 51 anys. Cobrarà la quantitat anual de 104.008,95 euros bruts durant quatre anys segons la normativa vigent: “període equivalent a la meitat del temps que ha estat al càrrec o mínim d’una legislatura”. És una assignació del  80% de la retribució mensual d’aquest càrrec després de restar un 15%  per la crisi. Als 65 anys tindrà una pensió vitalícia de 78.006,71 euros com la resta d’expresidents. Per què no als 67? La classe política i benestant quan s’assabentarà que el ciutadà treballador i a l’atur està en crisi greu fa molts mesos?

Es confirma la utopia constitucional que “tots som iguals davant la llei”, menys per als legisladors i polítics que s’autoregulen a la carta. A més de la gravetat de l’excepció legal, el més paradoxal és la immoralitat del fet en moments crítics d’emergència econòmica. El país pateix una recessió social brutal, demana el rescat per afrontar pagaments de nòmines i proveïdors de sanitat i educació, al mateix temps que l’il·lustre expresident percep una sucosa nòmina, legítimament. No s’han abolit per llei les jubilacions anticipades? Les desenes de milers de ciutadans majors de 50 anys que estan a l’atur fa anys sense cap prestació o ridícula,  ¿per què no gaudeixen d’un dret excepcional de jubilació amb el mínim de quinze anys cotitzats i no 38 i mig? Per què a la casta política se li demana només un total de set anys per tenir el 100% de pensió?

Digueu-me que estic somniant o els mitjans s’han confabulat contra Ernest Benach. Però no, la xarxa en va plena. Aquest ex polític apareix bastant en tertúlies televisives i radiofòniques parlant de la crisi, dels  culpables, els efectes devastadors i les mesures de recuperació. És possible ironia més fina? Té treball garantit per la funció i contactes del seu passat, gaudeix d’una experiència directiva en política –malgrat no tingui titulació universitària reconeguda- i presumptes recursos dineraris estalviats dels seus ingressos suculents. Almenys això demostrava les extravagàncies de confort invertides en el seu cotxe oficial. Encara que temporalment, mentre no canviï la llei injusta d’aquestes jubilacions d’or, hauria de prescindir per pròpia iniciativa –com el seus col·legues – de les prebendes polítiques per donar exemple a catalans i espanyols de la seva edat que estan en el precipici de la desesperació, sense feina ni rendes o han perdut l’habitatge. El victimisme de no renunciar privilegis perquè, ”m’ho he trobat així” és satíric i egoista. Al contribuent sotmès a perdre poder adquisitiu no li demanen el canvi de status laboral o econòmic,  se l’imposa. Veiem milers de científics, metges i tècnics amb carrera universitària suada que han de marxar del país perquè no els plou del cel 9.000 euros de mesada. S’acontentarien per sortir del pas amb uns ingressos poc més que mileuristes.

Urgeix que banquers i polítics passin pàgina salarial impròpia dels aires que corren i s’apropin al ciutadà en penúria, si estimen el país i la democràcia, abaixant sous de veritat i  que renunciïn privilegis post polítics i vitalicis, cotitzant segons el règim general. No té parangó una pensió mensual de 6.500 euros amb set anys de diputat i els 600 euros treballant tota una vida. Pagarem molt car el rescat i els interessos del deute a costa del benestar bàsic i la dilapidació de l’erari públic que en fan els espavilats. La vida no és injusta. No naixem amb l’estrella o estrellats. És l’home cobdiciós que maltracta als seus iguals fent-los desiguals.

Ramon Mas Sanglas – 28/7/2012