Els més solidaris, les primeres víctimes intervingudes

L’arrogància hispànica fa canviar terminologies d’una mateixa realitat. Espanya es resisteix davant Europa i les Comunitats dins el marc peninsular. Neguen el concepte rescat, però necessiten d’un fons de liquiditat per afrontar pagaments mensuals. Quina és la diferència a efectes reals? Tot ajut extraordinari vingut de fora i que s’ha de retornar amb interessos és una intervenció o control sotmès a la vigilància del prestamista, l’Estat, en el cas autonòmic. Només per justificar les retallades sense precedents el govern admet que el país està sense diners i a prop de l’abisme. Davant dels socis comunitaris no es volen alinear amb grecs, italians, irlandesos o portuguesos. Qüestió d’imatge exterior? Si la fallida és exclusivament bancària, ¿a què respon l’encariment del deute i l’alta prima de risc, tantes reformes socials nacionals i l’apuja de tots els impostos?

“Cinc comunitats descarten recórrer al fons de rescat”, hem llegit. Curiosament, algunes són les que  més tiren del broc gros amb subsidis que aporten les que ara ballen sobre la corda fluixa: València i Catalunya. Aquesta paradoxa té un nom: desequilibri històric de les balances fiscals. No és descartable que unes hagin estat pitjors gestores dels seus recursos que d’altres, estirant el braç més que la màniga, però les xifres interterritorials de solidaritat entre aportació i recepció són més que sospitoses. El terme “espoli fiscal català”, que els espanyols han esborrat del seu diccionari, és innegable fa molts anys. D’aquí la seva negativa a revisar aquestes balances que tant curosament amaguen. Amb totes les discrepàncies en mètodes de càlcul dels experts i les opinions més controvertides per interessos partidistes sempre s’arriba a la quantitat aproximada dels 16.000 milions d’euros anuals que Catalunya paga de més i no retornen en beneficis ni inversions. Dit altrament, un 8% del PIB català, de mitjana, des del 1986. És de pura lògica que en un Estat pluriautonòmic hi hagin diferències econòmiques que cal anivellar sota diferents conceptes, però, sense invertir mai el principi d’ordinalitat entre Comunitats i pagar més del que reps. Les nacions europees que tenen una segmentació interna en forma de landers, províncies, cantons, aporten com a màxim un 4% proporcional al seu PIB. El fet de doblar l’aportació, cada català li correspon 2.251 euros de més cada any. Ser ciutadà català té un cost molt elevat en forma d’impostos a la centralitat espanyola per imposició, a canvi de res.

En època de bonança representava un excedent que no es trobava faltar tant, malgrat que il·lògic. Ara, les dobles retallades, autonòmiques i estatals, posen en peu de guerra aquest diferencial solidari que es paga en benefici de la crisi econòmica estatal i en detriment greu dels catalans. Urgeix la revisió o paralització d’aquesta quota aberrant abans de ser intervinguts i suportar nous interessos pel rescat forçós. Quin sentit té demanar un préstec quan tens recursos propis que et sostreuen irracionalment? Tots els pactes són revisables quan canvien les circumstàncies. Cert que no existeix lletra menuda camuflada i està signat. La sensatesa s’imposa sense recórrer els tribunals, amb el gravamen afegit, que Catalunya està sotmesa a diversos impagaments de l’Estat.

Massa factors adversos alhora estan caient sobre Catalunya i en mala hora. El malestar social català s’alimenta de la pressió fiscal de retallades múltiples i de la maror política parlamentària dividida que no troba la porta de sortida d’un pacte fiscal consensuat, alliberador de tanta sequera. Des de Madrid només veuen la urgència de la tisora grossa eliminant televisions, ambaixades, duplicitats autonòmiques. El ciutadà centra la mirada en menys polítics, sous i dietes, cotxes oficials, consells comarcals, pensions vitalícies, impost de grans successions. Tant difícil és conjugar els tres estadis recaptadors? Reducció de quota solidària autonòmica, supressió d’estaments i TVs públiques prescindibles, aprimament substancial de salaris i luxes polítics. Deixeu d’asfixiar més al treballador i al jubilat, l’educació i la sanitat, abans no sigui massa tard. L’escapada opcional d’unes eleccions anticipades no és cap panacea. Els nous aspirants carismàtics trobaran els mateixos problemes i pressions del ciutadà. Potser el neoliberalisme econòmic ha tocat fons, també pels rics, que passen de puntetes la crisi per covardia del govern.

Ramon Mas Sanglas – 15/7-2012