El PPC no vol un
pacte fiscal amb xoc de trens. El PSC el somnia federal i compartit. Els
nacionalistes l’exigeixen íntegrament
per a casa, cansats d’extorsions i
defugides centralistes de les seves obligacions inversores a Catalunya.
Deixem-nos d’eufemismes i provocacions.
Prou de retrets mutus que enverinen relacions
internes i europees. Tots anhelem deixar la crisi enrere encara que per camins
diferents. És injustificable apel·lar la unitat espanyola per recaptar impostos
en exclusivitat i carregar-se la legítima defensa dels drets autonòmics amb un
canvi de finançament just després de tres dècades de desigualtats. És
insòlit haver de pagar interessos dels propis diners d’un préstec espanyol fet
a Catalunya expropiats anys rere any. Tant costa posar sobre la taula les
xifres fiscals del què entra i surt de cada Autonomia i equilibrar balances?
Paralitzem impostos descarats que veiem cada setmana envers Catalunya.
L’increment maquiavèl·lic del peatge en autopistes estatals (10% al setembre),
el darrer exemple, mentre frenen les inversions imprescindibles per a
l’exportació (Corredor del mediterrani) i continuen obres d’AVEs a Galícia i
Extremadura sense continuïtat fronterera ni viatgers garantits. L’Estat repercuteix
als usuaris la pèrdua del 7,5% de beneficis de l’empresa Abertis –no
deute d’amortització- que li reté per contribuir a la crisi. Queda demostrat
que l’oligarquia capitalista del país no contribueix en absolut a refer-nos i
s’imposa als governants com a mecenes dels partits. Els catalans novament víctimes
del recàrrec viari perquè no tenim alternatives gratuïtes (autovies) com
Madrid, amb autopistes innecessàries i deficitàries que hem d’amortitzar des
d’aquí.
Ningú vol provocar incendis ni xocs.
Però l’escalada verbal de declaracions oficials entre consellers i polítics
estatals està propiciant un desenllaç perillós. La pressió anticatalana arriba
al súmmum en tertúlies nacionals. El ciutadà català té el pap ple de ser
titllat d’ovella negra quan n’és exemple de solidaritat. La tensió parlamentària
catalana ha baixat de to al darrer ple monogràfic sobre el pacte fiscal amb un acord majoritari relatiu. Ens queda el
segon tràngol més pedregós: el tràmit parlamentari de Madrid. Després, restarà
el comodí democràtic del pastís: el referèndum popular sobre el pacte fiscal,
en cas d’un resultat anterior mal parat. Les enquestes de tot Catalunya el
revaliden favorablement (76%). Dos contra un, ¿donaria llum verda a la nova
relació biliteral d’entesa entre Espanya i Catalunya o faria falta una
modificació constitucional per segellar un status econòmic diferent?
No vull imaginar-me el xoc final – la flama incendiària-,
la sortida cap a la independència, no per desitjos partidistes sinó per
necessitat de supervivència i consens popular. Amb els antecedents
avantguardistes catalans històrics i l’orgull hispànic del patriotisme
centralista no serà difícil que salti la guspira de la malentesa definitiva.
Per emergència. ¿ens caldrà un arbitratge europeu neutral d’experts
economicistes o de frac negre i prevenir un apocalipsi indesitjable? Tots volem
aturar la davallada i veure l’aixeta dels bancs oberta per començar créixer o
caminar a peu pla. L’ambició d’uns no pot acabar amb la desesperació
col·lectiva de tants innocents.
Ramon Mas Sanglas – 30/7/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada