Cartes marcades del diàleg

Les ironies polítiques calen profundament. Ataquen l’essència de la societat democràtica. Tancar la porta i no escoltar és un sarcasme després d’anys humiliants pels incompliment envers Catalunya. Des que Madrid va trencar la baralla catalana del joc recíproc amb l’Estatut, per imposar la baralla constitucional, l’entesa entre els dos governs és inviable. Les trampes d’alt nivell no toleren més bonisme català. Les urnes del 25-N dissenyaran l’inici d’aquest futur popular. Serà també la gran prova a l’obcecació o  tolerància centralista. Respectaran la voluntat d’un poble suposadament lliure? Una Constitució post franquista petrificada i una democràcia viva amb dret a decidir són camins divergents. Això és esgotar “totes les possibilitat de diàleg”, senyor Rajoy? Les persones estan per damunt de lleis inadequades malgrat s’aprovessin en moments democràtics incipients dubtosos. Per què difereixen tant les vibracions de la democràcia anglosaxona permissiva de l’espanyola entossudida?

Quan el Parlament va aprovar l'Estatut, Rajoy va dedicar-se a recollir firmes en contra i a promocionar boicots per guanyar-se la resta d'Espanya. Ara repeteix l’estratègia mediàtica de la por mentre s’omple la boca de diàleg. Qui ha de parlar és el poble català per continuar a Espanya  –si ens hi volen en igualtat de condicions- o dir adéu, si Catalunya no s’hi troba a gust pel seu rebuig històric. Ningú ni res lliga ningú, ni la Constitució, ni l’europeisme mal entès, adduint falses raons no escrites per falta de jurisprudència. És greu segrestar la llibertat per motius econòmics, camuflant els polítics. Les trampes  amb cartes marcades fa dècades que no funcionen entre espanyols i catalans. Per això es demana una baralla nova i les cartes boca amunt. Catalunya no vol mims i caritat a canvi d’una solidaritat imposada, no voluntària. Catalunya decideix tota sola mitjançant els seus diputats i les urnes. No té perquè preguntar ni a Espanya, al Camerun o la Xina la seva pertinença futura.

Els dominis per conquesta estan superats. Catalunya no és cap colònia del Regne d’Espanya. Un territori és propietat dels seus habitants amb la cultura, història i llengua pròpies. L’argument conqueridor és tan absurd com l’estancament en una transició immobilista quan és plural i diversa històricament. Tenim una baralla marcada per arcaica. No trencar-la és acceptar l’espoli fiscal, pagar més impostos que els altres sense retorn, el retrocés i l’aniquilació. Dialogar per què i sobre què?  Calen fets que es neguen. Rebutjar un referèndum és la prova irrefutable d’un diàleg teòric sense credibilitat. L’honestedat de la campanya electoral i l’aplicació escrupolosa dels programes guanyadors, fins les últimes conseqüències, seran el mirall d’aquesta pretesa avinença a nivell estatal. Només el resultat del referèndum –unilateral o consensuat- ens durà al continuisme del vassallatge d’un finançament retocat o a la independència. Un camí equivocat seria tan lamentable com les represàlies per l’escissió. La llibertat i l’opressió tenen un preu i un risc inevitables.

Ramon Mas Sanglas – 6/11/2012