Pretendre la independència, el federalisme o exigir el dret d’un referèndum són tres sacrilegis
per a l’espanyol constitucionalista. Una transgressió pura. El mot democràcia
el quantifica a la submissió literal d’una Carta Magna intocable. D’aquí el xoc
frontal amb l’esperit innovador del polític i ciutadà amb l’òptica girada:
primer, el poder democràtic de la persona, amo i senyor, i després la Constitució modificable. Lluitar
per aquests tres principis –cos i ànima de moltes candidatures 25-N - suposa
estripar el DNI. Tal paradoxa, ¿com pot encabir una democràcia –oficial- i
negar, alhora, la voluntat referendària de les urnes?
Si 100 milions de nord-americans han tingut
serioses palestres per triar entre
dos candidats, de dos partits únicament,
¿quina seguretat assisteix als 5 milions i mig de catalans per encertar un bon Parlament d’entre vuit
candidatures heterogènies? Falla el sistema o serem uns mags per trobar la
porta de la crisi i el futur de Catalunya amb la benedicció d’Espanya i Europa.
Tot un repte de reptes en una pluralitat
dispersa per falta de primàries i llistes obertes.
Simplifiquem el
laberint del votant. Tant debò la campanya fora la panacea. Afortunadament més del
80% dels candidats prioritzen un referèndum modificant la Constitució que ho
impedeix. D’aquests, el 60% postula un estat sobiranista o la independència.
L’altra 20% opta per un model federalista atípic, indefinit i no reconegut. La
resta de partits s’han clavat en la immobilitat espanyola de la unitat
indivisible. Quin ciutadà serà més demòcrata i menys transgressor? Tota una
quadratura del cercle.
El problema no és
de banderes i principis contraposats sinó de solucions immediates. Qui veu en la secessió un camí més ràpid de
recuperació per la recaptació directa d’impostos catalans, no significa
enterrar la crisi. Caldrà el referèndum sí o sí i moltes negociacions. No val
badar que el temps anirà en contra amb més retallades. Els aspirants
instal·lats en l’actual relació de dependència Catalunya-Espanya, ¿com pensen
desencallar la manca de fluïdesa econòmica i la morositat de Madrid? Negar-se a
tenir caixa i clau pròpies és seguir pidolant. On radica el secret del
federalisme –d’estats o regions- del PSC per esperonar el motor de Catalunya? Revestir
les falses autonomies no autònomes de federalisme és un esnobisme per difuminar
el fracàs de 35 anys. Sobre els polítics
i partits ancorats al passat, temorosos de la
democràcia, no calen comentaris.
Ramon Mas Sanglas –
10/11/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada