Sense subvenció
estatal a l’església, als partits polítics i als sindicats cauria l’estructura
social dels tres estaments. La força del poder vigent no radica en els feligresos,
la convicció política i laboral dels afiliats sinó en els recursos econòmics
que reben. L’aportació pública per davant dels principis sindicals? Lamentable
que s’hagi de recórrer a la força -paralitzant part del país- per reivindicar.
Paradoxalment, un sindicalisme que brama contra una democràcia afeblida i
lligada a una Constitució sense el dret a decidir, es val d’un sistema esbiaixat
semblant. Els seus piquets organitzats fan abaixar persianes al ciutadà que vol
treballar o anar la feina, sense confondre l’antisistema amb el manifestant
assenyat. Estan utilitzant eines d’antuvi, del món obrer contra el capitalisme.
El destinatari de la vaga no és l’empresari, sinó la política legislativa desafortunada.
Per què paguen els plats trencats patrons i treballadors? És problema de nova
pedagogia sindical. Van de redemptors a contracorrent? Al segle XXI és
inadmissible actuar a cops de bíblia, de lleis de laboratori i de barricades,
tot i tenint la raó.
La injustícia laboral
no s’arregla ferint la llibertat democràtica de la resta. Si estem descontents
dels legisladors ¿per què la societat els vota? Les circumstàncies de la crisi
no han canviat en un any. Sí, els polítics. No responen adequadament? Busquem
alternatives majoritàries per canviar-los abans de quatre anys o fer-los dimitir.
No a costa de la butxaca i la productivitat que empobreix més. Unes
institucions sindicals, sostingudes per l’erari públic, no poden enfrontar-se
amb el contribuent sense consultar-lo. ¿Per què no s’exigeix, prèviament, un
referèndum laboral vinculant? L’ètica de la consulta, de la informació
objectiva mitjançant els delegats de cada gremi serien mesures democràtiques ben
rebudes abans de recórrer a la pressió dictatorial unilateralment.
L’eficàcia d’una vaga
es veu en el canvi del tarannà polític i legislatiu. De moment el govern
espanyol no canvia posicionaments i motius no en falten. Fora bo donar una
ullada al sistema sindical europeu. És quasi obligatori afiliar-se, en la
mateixa nòmina. A vegades cobren si fan vaga. Aquí l’ afiliació encara és un
estigma. A Europa la democràcia no té espais prohibits entre obrers,
empresariat i govern, no sempre d’acord. La societat treballadora afiliada és
un huracà imbatible pel govern més dretà. De moment, el sindicalisme espanyol
aixopluga una minoria proletària. És l’assignatura pendent per ser forts i no
haver de pidolar per sobreviure. Guanyeu-vos la confiança majoritària amb noves
estratègies i no caldran mètodes expeditius i contraproduents del segle passat.
El valor de la justícia social és una conquesta democràtica i pacífica.
Ramon Mas Sanglas –
15/11/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada