La quadratura circular de la Constitució

Renovar-se o morir, un tòpic més quan un govern paralitza jurídicament la llibertat legítima. Quan les lleis sobrepassen als humans per inadequades al temps o ho reclama una majoria democràtica insatisfeta per injustes, s’han de canviar. La Carta Magna espanyola no n’és una excepció. És la pedra angular de xoc frontal després de 35 anys d’adaptació imposada amb calçador. La filosofia de l’eslògan “va quedar tot lligat i ben lligat” està esculpit en l’art. 2:  “La indissoluble unitat de la nació espanyola, pàtria comuna i indivisible de tots els espanyols, reconeix i garanteix el dret a l’autonomia de las nacionalitats i regions que la integren i la solidaritat entre totes elles”. Matrimoni a garrotades fins la mort? Continua la paradoxa: “La sobirania nacional resideix en el poble espanyol” (art.1.2). Les autonomies no són part del poble per exercir la seva sobirania territorial? El vocable autonomia vol dir dret a la pròpia llei. Catalunya té rang de nacionalitat oficialment. Lletra morta i de confrontació permanent i estèril si no l’acompanya un esperit renovador flexible. És la batalla encesa de l’immobilisme constitucional contra els impulsors democràtics del dret a decidir amb l’ús del referèndum vinculant com a norma institucional.

Seria pecar d’ingenuïtat atribuir tota aquesta polseguera al clam independentista de Catalunya. La democràcia, burxada per la crisi econòmica, la corrupció i les mesures reformistes desiguals socialment, ha aixecat de sota la catifa una colla d’articles constitucionals vulnerats sistemàticament.  Unes mostres: “Tots els espanyols tenen el deure i el dret  al treball, a la lliure elecció de professió... i a una remuneració suficient” (art.35). “Dret a un habitatge digne i adequat”(art.37). “Els espanyols són iguals davant la llei sense cap discriminació per raó de sexe, opinió,...”(art.14). Són infraccions greus i habituals que exigeixen una rectificació de la literalitat per quedar impunes davant la justícia que no actua. L’Estatut de Catalunya dedica part del Cap I als drets de les persones: “Drets i deures de l'àmbit civil i social” (arts. 15 al 28) basats en la Constitució espanyola.

La sacralitat del llibre constitucional –pilar del conservadorisme centralista (PP - PSOE)-  fa aigües des del redactat. Cap nació democràtica del món conserva la seva Constitució original. Per què tants escarafalls polítics per actualitzar-la entre tots? Per por al règim monàrquic no votat o a la reestructuració autonòmica equivocada? Rectificar és de savis. Excloure de les autonomies el dret legítim  al  referèndum vinculant –reservat al poder central- és una herència dictatorial, pecat capital de la legislació vigent. Negar a un poble el dret a decidir és negar-li la raó de ser lliure i autònom. Dit altrament, no voler renunciar a la bilateralitat sobre un país que vol saber si la majoria desitja o no emancipar-se pacíficament, és antidemocràtic. Quin delicte és consultar si estàs satisfet o disconforme amb el tracte que reps fa anys? Els pobles evolucionen com les espècies animals i vegetals.

Llastimós que la quadratura del cercle s’hagi de reforçar amb l’art. 8,1: “Les Forces Armades, constituïdes per l’Exèrcit de Terra, la Armada i el Exèrcit de l’Aire, tenen com a missió  garantir la sobirania i la independència d’ Espanya, defensar la seva integritat territorial i l’ ordenament constitucional” (8,1). Trist redactat imposat literalment als pares de la Constitució per imposició militar. Deixem que el cercle sigui rodó i el quadrat, quadrat No capgirem la saviesa de la natura que fa el seu curs lliurament.

Ramon Mas Sanglas – 6/11/2012