Entre
Espanya i Catalunya. Un joc de tensions i frenesí, de moment. De qui la diu més
grossa, sense fer-la. Recordeu la vostra infantesa lúdica. Havíeu trencat cap
corda? Espanya sap que sense
Catalunya caminaria amb penúria. No el contrari. La vol a la seva mida i
submisa, com ara. Abans de doblegar-se, el PP comprovarà els límits de resistència
d’un poble que el líder convergent ha posat com a escut del seu projecte, amb o
sense majoria absoluta. No importa, no li mancaran crosses de suport. La
democràcia compartida serà la primera lliçó que rebran tots els partits que van
voler sortir solets a la conquesta del seu tron. Tastaran novament l’acritud d’un
parlament disgregat per afrontar el repte d’un referèndum definitiu. El poble
volia claredat el 25-N, coalicions a
favor o contra la independència sense vaguetats. La diàspora electoral serà l’arma espanyola més poderosa: la
feblesa ciutadana i la divisió política sense objectius comuns. Pagarem el preu
de l’ambició partidista.
La
crisi, la gran aliada per fer claudicar una Catalunya assetjada i pidolaire. Ignorem les estratègies de l’agonia abans del
referèndum. Però, arribarà l’oferiment
d’un nou finançament, simulacre del pacte fiscal fallit. Caurà de la
Moncloa, com la poma del desig: la
reducció progressiva del 8% d’aportació solidària fins el 4%, paràmetre
europeu. No serà la caixa ni la clau. Llaminadura insignificant – a anys llum
del sobiranisme- , no menyspreable per als ciutadans cansats que ho referendaran
amb un SÍ, ens quedem. ¿Quants independentistes de soca-rel i de conveniència –
un 52/54% actualment- s’hi apuntaran per aparcar represàlies i riscos
d’exclusió europea? ¿No exigiran la integritat de l’Estatut 2007 amb una
hisenda pròpia? ¿Es repetirà el cas
canadenc i l’esvaïment sobiranista durant anys?
La
Constitució es veurà forçada a refer el model autonòmic, revisar les quotes de solidaritat
neta similars a la catalana (Madrid i Balears)- , eliminar institucions estatals
supèrflues per compensar pèrdues d’ingressos territorials -a més dels fons europeus
de cohesió- i mantenir les autonomies
receptores pobres. En definitiva, la
inauguració d’una segona transició, una paradoxa del centralisme. El País Basc
i Navarra –emparats en els seus furs, ¿quedaran indemnes, una vegada més, de la
nul·la solidaritat? Una gran incògnita. Cada poble té drets adquirits per la
seva història immemorial. S’han superat les circumstàncies repressives de la
primera transició.
“Final de trajecte per voluntat popular”
amb la cua entre cames? Voldria errar el meu pronòstic –com a independentista
convençut- però, el govern espanyol no
pot dur el seu país al desastre deixant
escapar un contribuent d’or, malgrat l’hagi de reverenciar. El 25-N donarà el
tret de sortida a la polèmica consulta del dret a decidir (80%). Un bri il·lús
d’esperança. El resultat vinculant desafortunat –menys del 50%- ens deixarà en
pitjor situació, sense l’oferta de refinançament i lligats a la mateixa corda una
pila d’anys. Per contra, la renegociació aportaria l’equitat econòmica de les balances
fiscals després de 35 anys d’espoli escandalós. L’honor i la dignitat d’un
poble tenen preu? Qui s’acull a què? Que la descripció feta quedi en un malson,
però, no, no... serà una realitat per ventura dels espanyols i desconcert de
molts catalans abans de dos anys.
Ramon
Mas Sanglas – 24/11/2012
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada